dimarts, de febrer 20, 2018

Anna Gabriel té raó


L'exdiputada de la Cup, Anna Gabriel, el dia abans de comparèixer davant el jutge que instrueix la causa contra els delictes comesos arran de l'intent de secessió de Catalunya, ha decidit no anar-hi quedar-se a Suïssa, país conegut per força catalans i molts delinqüents internacionals que es beneficien de la seva opacitat bancària. Una situació que comportarà, com tota incompareixença judicial, una ordre de recerca i captura i situarà aquesta senyora en una situació similar a la de l'expresident Puigdemont i els quatre exconsellers del seu govern que l'acompanyen, a Bèlgica. L'exili de les xocolates.

Si del que es tracta és de ser coherents, em sembla una bona decisió. Efectivament, si un està convençut que la independència de Catalunya (i totes les revolucions que hi pengen, segons sembla) és tan important que passa per sobre de les lleis i dels vots dels catalans, si ens ha de resoldre tantes i tantes coses, potser sí que val la pena sacrificar el patrimoni, la carrera, la família, la llar i el poble on vius. Potser sí que val la pena prescindir d'aquesta vida de tortell el diumenge, de fer perfomances kumbaiàs amb ciris i llacets, de fer el ploricó per la tele (la "nostra", tot i el 155), de fer el ridícul de rectificar el que fa quatre dies que defensaves només per salvar el teu cul. Si es tracta de ser coherents dic, s'ha de fer com un dels jordis del qual ara no es parla gaire, Jordi Pujol, que va tenir la valentia i la perspicàcia d'enfrontar-se al seu consell de guerra sumaríssim en temps de Franco amb un discurs valent a favor de la llibertat i de Catalunya. Plantar cara. Desobeir. Resistir. Si la independència val tant la pena i és tan urgent, aleshores és aquest, el camí.

La resistència o el sentit comú?

A banda d'aplaudir i fer likes al Facebook, la resta de l'independentisme faria bé, així, d'organitzar el front que fins ara ningú ha organitzat. Per cada citació judicial, una incompareixença. Per cada requeriment tributari (inclosos els ordinaris, esclar), un ingrés en un compte que financiï la propera República. A cada ajuntament, arriar la bandera espanyola. Per cada compte corrent d'un banc amb seu fora de Catalunya, una cancel·lació. Per cada ordre rebuda per un superior a un funcionari, mentre duri l'aplicació de l'article 155, una resposta negativa, què dic, vaga indefinida a l'administració pública, escoles i hospitals inclosos. Per cada mesura de força que apliqui aleshores el poder judicial (embargaments, acomiadaments, detencions, etc.), resistència. Passiva o activa; potser millor passiva que ara fa més bo per la tele. Oi Otegi? 

No hi ha país que aguanti una resistència així. És aquesta, recordin, la pressió en què somniaven tants convençuts per la causa i que van veure, l'endemà de la proclamació de la República, que tot era un somni. ¿Fa falta encara alguna saccejada més perquè vegin que era senzillament una enorme i inconscient mentida? Fos com fos, la Cup (li va la seva credibilitat) no està disposada a sortir de Matrix mentre hi tingui una missió a fer. O de "marc mental", o de com se'n digui d'aquest frau.

Dic, per això mateix, que tot això és si del que es tracta és de ser coherent. Però em temo que de tant en tant apareix, agre i esgarria-cries, el sentit comú. Aquell que va tenir l' exconseller Baiget quan va posar en una balança la independència i els estudis de les seves filles, i els que el van acompanyar quan la balança els va posar Puigdemont davant els nassos. Aquell que nota el fred de la presó. Aquell que ara van veient que -com era al principi, ara i sempre- del que es tractava era senzillament de poder. I que, tal com van, això del poder (com la immersió lingüística, la credibilitat de les nostres institucions, la seguretat jurídica per les empreses, el futur del catalanisme...) va pel camí del pedregar. Aquell que mira el tortell del diumenge i mira l'Anna Gabriel i tria el tortell.


Foto: Jordi Play (La Vanguardia)
Publica un comentari a l'entrada