Les Santes de Cantallops

 

Si jo fos artista, no sé si m'agradaria pas que em triessin, els de la Comissió de Les Santes, per fer el cartell. Tot i que estic acostumat al pim pam pum, no sé si val la pena sotmetre's a l'escrutini anual, sovint implacable, de l'aportació que cada any fa un artista a la nostra festa major. Aquest a vegada ha tocat a la Sit Cantallops, una dibuixant i tatuadora de Mataró que va néixer a Arenys de Munt. No voldria sumar-me a l'exèrcit d'opinadors que, a les xarxes socials, han expressat militantment l'acord o, sobretot, el desacord amb la proposta d'enguany. Atrevida i provocadora, diuen els primers. Lletja, poc adequada o, fins i tot, irrespectuosa, responen els altres. Faré, això sí, quatre apunts ràpids del que m'ha fet pensar, encara que sigui per aclarir-me jo mateix.

Art o publicitat?

Ja fa temps que penso que és un error demanar a un artista que faci el cartell de Les Santes, costum immemorial i que no sé massa per què serveix. Si és un element publicitari (a l'encàrrec del qual hi hauria d'haver els objectius que s'hi persegueixen), trobo que és més aviat feina de dissenyadors, que també tindran més fàcil l'aplicació de la proposta als altres elements festius que l'usen (la samarreta, la web, les entrades, etc.). Perquè l'art no té res a veure amb la publicitat; més aviat en defuig. El disseny és útil, té una funció, i l'art no. Precisament ho és quan deixa de ser funcional (encara que sigui capgirant un urinari). Al revés, potser sí que encaixa (un tros manipulat d'un tapís de Miró representa avui la primera entitat bancària espanyola, posem per cas). A les proves em remeto: em sembla que dels millors cartells que recordo, la majoria són de dissenyadors. Potser poden afegir la seva condició a la d'artista, però la de dissenyador és la que resol l'encàrrec. I viceversa, hi ha magnífics artistes mataronins amb pèssims cartells. La qüestió de fons és, em penso, resoldre la pregunta de quina és la funció del cartell, en ple segle XXI digitalitzat. No la sabria respondre, jo.

La segona prèvia correspon a la iconografia tòpica de la festa: quins elements reconeixem i quins no. I si en podem reconèixer de nous, per exemple, o amb noves perspectives. En aquest aspecte, a mi sempre m'ha semblat una mica repetitiu, excessivament tòpic, l'ús de les figures (dels gegants als nans passant per tot el bestiari). Tant, que ja he agafat mania als cartells que hi recorren, amb alguna excepció. A més, els han dibuixat de tantes maneres que no sé si és possible fer-ne cap d'original. Per això, em miro amb més interès els cartells que se n'escapen: que posen el focus en detalls aparentment sobrers (el foc, els colors) i, sobretot, en la mirada humana, que és el canvi que la ciutat celebra: aquells carrers quotidians, aquells veïns de cada dia, passen a ser excepcionals.

I encara m'agrada més quan hi ha una aproximació a les patrones, al nostre mite romàntic local. La reinvenció del duet femení icònic, basat en la virtut, aporta moltes notícies de com ens veiem nosaltres, avui. Digues com veus Juliana i Semproniana l'any 2022, 250 anys més tard de l'efemèride de la vinguda de les seves relíquies a la ciutat, i et diré com ets. Les aproximacions que n'han fet els artistes els últims decennis, no gaires, insisteixen en la seva "desmitificació". Des de les andywarholianes d'en Jordi Gasull a les del còctel de Jordi Cuyàs (el mateix que faria un mural del seu martiri, que ho compensa). D'altres, menys dissenyadors, recorren a una imatge més clàssica: les patrones com a puntal.

El cartell de Sit Cantallops em sembla que s'apunta a la primera opció, la de la reinvenció. La trobo més artística que funcional o, almenys, m'interessa més com a proposta artística que com a propaganda. ¿I què hi veiem? La ciutat, el que pretén ser tota la ciutat, acollint dues noies que semblen descansar de la festa (o dormir la mona, diran els detractors). La noia que reposa és també una icona romàntica, no ho oblidem. Amb un peu, a pet d'ones, una d'elles toca el mar on la tradició diu que hi van llançar els cossos de les màrtirs. Contrasta el dibuix en blanc i negre amb el color suau dels vestits de les noies, aquesta dicotomia entre el quotidià i el festiu, segurament el dia 27 de juliol a la nit, com anuncien els dos coets del fons i com, quan t'hi vas acostant, revelen els detalls de la ciutat (ara sí, amb gegants).

Les Santes obscenes

¿Com és que, en alguns casos, desagrada tant? A parer meu, perquè hi ha una primera lectura que fa tirar enrere. L'estètica de les noies connota els límits del papanatisme reivindicatiu actual: potser ja n'estem farts que tot "lo autèntic" hagi de respondre a una estètica despenjada. Potser veiem de seguida la patètica cercavila de borratxos, pixaners i drogats que fan les seves particulars matinades de la festa, cada nit (i que la fan menys "major", esclar). Potser, per resumir, la primera lectura que fem de la mirada de l'artista a la nostra festa ens desagrada perquè la reconeixem massa, per l'obscenitat. I, efectivament, una de les coses que podem esperar de l'art (i no de la publicitat) és que retiri la cortina del que hi ha darrera de l'escena (ob scenum). Com a mínim l'art modern, vull dir el que assumeix els principis de la Modernitat i pretén sistematitzar "el que no veiem" perquè ens quadri tot. Però és obvi que alguna cosa no quadra, darrere l'escena.

Les nostres particulars noies, però, s'hi situen al davant, al davant de la ciutat. En volen ser protagonistes. No volen pertànyer al misteri. El nostre temps de xarxes és un temps que blasma el misteri, que desacralitza la intimitat, que desafia la discreció. La tatua. Les santes Juliana i Semproniana del nostre temps, doncs, no en són pas alienes. Però hi ha un petit detall: el mite inclou el martiri i, com deia al principi, parla de la virtut. És ben curiós lligar això amb una festa major com la nostra, però el repte artístic s'ha d'atrevir a fer-ho. ¿On és el martiri, aquí, i on és la virtut?

Aquesta és la segona lectura que hem de fer, em temo, de la proposta de Cantallops. A veure si el martiri és exactament el que està retratant, o el que nosaltres temem quan ho està fent. Alguns diuen que els hi sembla "lleig", el cartell. Bé, imagineu-vos uns cossos de dones martitritzats, violentats, sagnants, a veure si us semblaria gaire maco. No cosa gaire d'imaginar-s'ho si de veres ens creiem que la violència masclista és un problema greu, per exemple. O si per un moment pensem que estem parlant de festa mentre Putin assassina civils a Ucraïna, nens i dones. No sé si fora gaire bonica aquesta actualització del nostre mite local, si en portaríem les samarretes. Però potser resulta que allò que critiquem (no exactament el que representa, que pot ser més feliç, esclar) és el que ens martiritza. I l'absència de models virtuosos, sigui per l'aplanament progre de la virtut a l'ensenyament o sigui per la banalitat carca que confon "valor y precio", o sigui pel que sigui, el que ens angoixa. ¿On és, doncs, el que ens pot ajudar a viure? ¿Qui és capaç, avui, de fer una proposta del que val la pena i del que no, més enllà del que ens agrada o no?

També per això fem festa major: per descobrir entre el que ens envolta un entorn més amable, una ciutat més alegre, un món millor que el de cada dia. Una celebració de la vida, que és més profunda i valuosa del que ens sembla. I la tradició ens permet fer-ho amb el fil llegendari d'unes noies que ho van entendre de seguida. Tant, que uns dies l'any, aquí, a la vora del mar que les va veure empassar, la nostra festa té el seu nom.

Les Santes 2022, fem-la ben grossa

L’any que ve, 2022, fa anys rodons d’unes quantes coses que tenen a veure amb Les Santes. La més important és el 250 aniversari de l’arribada de les relíquies de les santes Juliana i Semproniana a Mataró (1772) i, per tant, l’inici de facto de la commemoració pública que ha acabat esdevenint la nostra festa major. La festa, però, encara té un precedent més antic, perquè el 26 de juliol de l’any 1682 va començar a celebrar-se en caràcter més privat, o sigui, farà 360 anys. Farà també 120 anys que els mataronins van votar per referèndum fer de Juliana i Semproniana les nostres patrones. I, encara més, l’any 2002, fa vint anys, l’enyorat Jordi Cuyàs (en pau descansi) va representar el martiri de Les Santes en un magnífic esgrafiat (del qual servidor va tenir l’honor de promoure’n la seva catalogació, vuit anys més tard), al lloc del Camí Ral de la Mercè on hi havia la placa commemorativa del primer esdeveniment que he esmentat. Tot lliga.

Aquest article, ciutadans i ciutadanes, senyors de l’Ajuntament, santeros de pro, és per demanar que tot plegat serveixi d'excusa per fer una festa grossa l’any 2022, una de ben grossa. Depèn de com vagin les coses encara aquest any, potser serà el primer que podrem reprendre un format més o menys normalitzat de la festa (toquem fusta), després de la ditxosa pandèmia. Tot plegat és una perfecta excusa per retrobar-nos, per festejar que vivim junts, sí, però també per reflexionar sobre les nostres formes de fer-ho, per valorar la tradició i la història locals i per treure’n algunes conclusions que, almenys, ens facin més savis.

Com que amb els dies de la festa major no en tindrem prou, i fa massa calor, això ho podríem fer des de mesos abans. Tenim una bona colla d’historiadors de gran nivell que ens ho poden explicar amb conferències, exposicions, webinars, concursos a la tele, què sé jo. Que ens expliquin què, sí, però també el per què, sobretot el per què. Poso alguns exemples. ¿Com és que eren tan importants les relíquies, especialment al Barroc, i quina relació tenien, posem, amb les pandèmies? ¿Podem vincular l'estratègia de les relíquies amb altres que la ciutat teixia per competir a la Catalunya preindustrial? ¿És el Romanticisme el factor dels canvis de valors de fons promouen passar del recent culte a Sant Desideri a l'immediat de Les Santes? ¿Com és que el culte i la festa de Les Santes creixen paral·lelament a l’enorme desenvolupament industrial de la ciutat del segle XIX (el tren i la Missa de Mossèn Blanch, gairebé coincidents)? ¿I les guerres, quina importància tenen en aquell context, que fa que ressoni tan alt el Dona nobis pacem de l’ofici?

Imatge d'arxiu de la Crida a la Festa Major. Foto: R.Gallofré

Però no tan sols l’àmbit de la historiografia pot ser interpel·lat. ¿Quina és la funció simbòlica de la religiositat popular? ¿Quins elements de la cultura popular contemporània l’hereten? ¿Per què ens fascinen les deïtats (o sants) desdoblats, des de l’hinduisme al Janus romà fins a sant Nin i san Non, o sant Cosme i sant Damià, o les nostres patrícies romanes?

I, encara diria més. Contemplant l’esgrafiat de Cuyàs del qual us parlava, pintat com si fos un retaule al mig del brogit de cotxes i vianants (i que mereixeria una petita restauració), les preguntes que em venen son absolutament contemporànies, no pas de fa tres, o vint, segles. ¿No us recorda, el mite del martiri de dues noies innocents, les guerres d’ara? ¿No us fa pensar en la violència contra les dones? ¿Què significa, doncs, posar al centre de la nostra ciutat, i de la nostra festa, el testimoni i memorial de les víctimes? Fem-la grossa i parlem-ne.

Article aparegut a Capgros.com.

SanTetes

Hauria de consultar amb el psiquiatre aquesta lleu i transitòria recaiguda, disculpeu. L'altre dia em vaig posar de fons una bona estona de la transmissió en directe del ple municipal de Mataró de juny, en aquest format tan incòmode de tenir un ajuntament que no s'ajunta i un ple que no s'aplega. Em van quedar dos moments. El primer és el del debat (?) sobre la proposta presentada per ERC per permetre que les dones puguin fer topless a les piscines de Mataró. No sé on han tret els amics d'ERC de Mataró el seu sentit de l'oportunitat, però davant els problemes que tenim en aquesta pandèmia, ¿era ara el moment? Tot i que deuen tenir tota la raó ¿no veuen que abunden en la idea que els polítics viuen senzillament en un altre món? 

Els més perspicaços, fins i tot, potser hi veuran ganes de distreure l'atenció, no fos cas que algú s'adonés de la responsabilitat d'ERC en el govern de la Generalitat, que va deixar de la ma de Déu les residències en plena infecció o que redueix les plantilles de la policia autonòmica en plena crisi de seguretat a la ciutat. A més, com que tots som molt moderns i enrotllats, la proposta va ser aprovada per unanimitat. ¿Calia, doncs, portar-ho ara precisament al ple? Bé, també he de dir que a mi em va fer riure força, en part els ho agraeixo. Deixo per un altre dia les contradiccions entre el zel religiós d'ERC amb els enterraments per a musulmans i aquest republicanisme hostil amb algunes disposicions de la mateixa llei, excepte que al ple següent demanin piscines separades per religions. Todo se andará.

I la política?

El segon moment per recordar és quan la portaveu de Ciutadans, Cristina Sancho, va proposar una resolució amb diverses mesures per alleugerir l'activitat econòmica, especialment per a autònoms i petites empreses. No he trobat a internet la proposta, però pel que vag sentir, em semblaven idees raonables. La resta grups va preferir no aprovar-la per tal que, en canvi, aquestes i altres mesures fossin estudiades a la recent creada Taula per la la Reconstrucció. 

Segurament tenen raó, però també la tenia la regidora quan, en la seva rèplica, es queixava que "al Ple podem parlar de com podem anar vestits a la piscina però no d'economia, tema que traslladem a una taula al marge del debat públic d'aquest òrgan". "Què quedarà al ple, així?" acabava, amb tota la raó. I sense resposta. Entre les restriccions (minutatge, torns tancats...), els "això no toca en aquesta finestreta", els actes administratius kafkians i les ocurrències d'ERC, és possible que el màxim òrgan de debat polític a la ciutat no debati mai sobre la política de la nostra ciutat. Compte.

Festa major confinada

On sí que deuria haver-hi debat polític (és a dir, sobre les prioritats i les renúncies que hem de fer per agtendre-les) és a la Junta de Portaveus de l'endemà, a porta tancada, on els grups municipals van acordar una posició conjunta sobre l'anul·lació de la festa major de Les Santes i la decisió de fer alguns actes alternatius, ajustats a les prescripcions sanitàries que calguin. A Mataró ens agrada discutir-ho tot, sobretot si el tema són Les Santes, però a mi em sembla una solució encertadíssima. Era evident que no es podia mantenir. La nostra festa major, un esdeveniment de gran impacte emocional en molt bona part de la població, és un veritable fenomen de masses. Aquest èxit la fa més vulnerable que mai. Tant per això com, probablement, per les urgències pressupostàries, la millor idea era fer un any d'abstinència i fer créixer el desig... o de fer festes menors per anar-lo assedegant de mica en mica.

Per tant, també em sembla bé que el tristíssim silenci amb el qual haurem de passar aquells llarguíssims dies de calor es compensessin amb el millor que aquesta refotuda crisi ens ha fet redescobrir. La necessitat dels altres, dels veïns que no sabem ni com es diuen però amb els quals hem plorat i aplaudit. Dels infermers i altres professionals secundaris que miràvem amb displicència i ara reclamant pietat. Dels coneguts que s'han mort i que no hem pogut acomiadar com es mereixien. De la immensa majoria de ciutadans responsables que han evitat que això creixi. Dels terrats, la manera com tenim la gent de tocar el cel. De la reconquesta subtil de l'espai públic, que ara redescobrim amb delit i orgull penjant-ne fotos magnífiques a Instagram. En fi, tot això s'ha de celebrar, s'ha d'afirmar, ha de brillar entre la pavorosa "nova normalitat", per no acostumar-nos a tot el contrari justament. Ah, i també cal celebrar que l'acord s'hagi pres per unanimitat. I agrair-ho.

Només faltaria el nom d'aquest excepcional esdeveniment. Atenent a la recent resolució sobre el topless, i excusant-me davant les imminents acusacions de masclisme i xavacaneria, proposo que se'n diguin Les SanTetes. En honor, per exemple, a la nostra exhuberant Geganta.

(Les fotos són de l'Ajuntament de Mataró)

La Missa de Les Santes i una copa.

Em sembla que, de la Missa de Les Santes, ja ho he dit tot. Tot el que en puc dir, jo, modestament. O més o menys. No m'ho acabaria. Els mataronins tenim una sort immensa en tenir, al bell mig de la nostra festa major (el nostre símbol cívic per excel·lència, tot i que té corcs), una peça musical bellíssima inserida enmig de la missa solemne de les nostres patrones. Una joia efímera que, com aquell sol que entra a Abu Simbel il·luminant la testa de Ramsès II -tot i que allà ho fa als dos equinoccis- t'has d'esperar a la conjunció astronòmica per poder repetir. O com la llum de la nova escultura d'homenatge a Joan Peiró, també a Mataró, de Martí Anson. La conjunció: la música culta i popular, el desig de festa, la buida església plena, la coral que representa el poble, les autoritats engalanades i la història que travessa guerres, generacions, entusiasmes diversos, famílies, amors i desamors fins arribar, almenys, al moment en el qual Mossèn Blanch la va estrenar. En ple romanticisme, aquell moviment que, per bé i per mal, encara ens influeix tant.

La meva Missa

Així de predisposat hi vaig cada any (amb poques interrupcions), i tot això em passa pel cap i moltes coses més, com si féssim un ràpid repàs anual a la nostra vida i la nostra circumstància, per deixar-nos endur un cop més per aquest artifici tan ben fet a l'hora d'aflorar el que no és tan artificial.

A tall d'inventari voldria afegir dues coses i prou, poques hores abans d'anar-hi (demà divendres 27 a les 10h del matí a la Basílica de Santa Maria, entreu-hi amb temps). La primera és que, com totes les coses belles de veres, a la Missa s'hi ha d'anar entrant. Diria que és una cosa d'adults, i no només perquè les misses no siguin precisament la passió de la joventut actual. La meva experiència, perdoneu, és exactament així. Hi havia anat algunes vegades de ben petit, acompanyant no sé si el meu avi o el meu pare, cosa que em va permetre saber de què parlaven quan parlaven d'aquest acte. Hi vaig tornar alguna vegada d'adolescent, però el cap va per un altre cantó. De més jove, bé d'usuari o bé de voluntari, els horaris estaven canviats i tot just me n'anava a dormir quan començava. Com sabreu alguns, vaig entrar de regidor a l'Ajuntament molt jove, als 23 anys, i m'hi vaig estar vint anys més. Als primers anys em costava vèncer la son (la Missa dura unes quatre hores i aquesta dada és letal per qualsevol atractiu previ)... però multipliqueu quatre per vint i veureu quanta energia pot fer anar un cap en vuitanta hores, quantes coses pot arribar a processar. Ara ja en sóc un fan. Però cal temps, predisposició. Potser edat.

La segona cosa que vull dir és que, siguem sincers, hem minusvalorat tots plegats el rol de les santes Juliana i Semproniana. D'una banda, per la secularització brutal que hi ha hagut a aquest país. Són una dada, com a molt, estètica. De l'altra, per l'abús imaginatiu de l'hagiografia popular basada en uns personatges que, empíricament, no devien pas existir. I, també, a la banda catòlica, per la mandra que fan les virtuts d'unes pobres noies verges i màrtirs com a catequesi contra "els mals del món actual". Ens n'hauria de fer menys, segur. Hi ajudaria si entre aquests mals no hi hagués els tòpics de sempre, però també és cert que el mal és avorridament tòpic.

Adorar la distància

Hi ha, però, un aspecte que me'l va fer pensar el recent arranjament i restitució d'una escultura de Jaume Arenas que representen les dues santes i que són al mar, on la tradició diu que van ser llançades per morir (veieu com encara som romàntics?). Com que també sóc fan de Jaume Arenas (a la casa del qual anava a dibuixar i pintar), m'hi vaig fixar. Em refereixo a la pèrdua. A conviure amb l'absència, amb la distància "imposada". El relat de dues patrícies romanes sacrificades, a banda del seu exemple, en remet també als milers i milers de relats de pèrdues que atresorem avui els mataronins. Les més evidents, les dels finats. Però n'hi ha de no tan evidents, de no tan notòries.

“Estimar és senzillament acceptar la distància, és adorar la distància entre jo i el que jo estimo”, deia Simone Weil (segons ens recordava fa uns dies en Josep Cobo). A mi això encara em sembla encara més complicat que seguir les virtuts decents que els sermons de Les Santes acostumen a recomanar. Però intueixo que també això funciona com la bellesa amagada, de mica en mica. ¿Com es pot adorar la distància del dol, de la pèrdua, del desassossec? ¿No ens n'havíem d'alliberar, del dolor?

Sovint, d'aquesta actitud se n'ha desprès un deix sadomassoquista (com aplicar-se el silici). Hi ha dues referències recents que, per acabar, voldria proposar com a resposta. La primera la vaig descobrir fa poc. És el tema més famós de la cantant LP, "Lost on you" (aquí), una mena de carta a la seva exnòvia en la que la convida a celebrar totes les coses que "he perdut en tu", en un tu tan distant com estimat. Resulta que l'amor no era un guany sinó una pèrdua. La segona referència escombra cap a casa. A l'últim llibre publicat en català (i castellà) de Marie Balmary, El sacrifici prohibit (Fragmenta, 2018), la psicoanalista defensa el valor terapèutic del dol, de la distància, de la ferida, fins i tot de l'ira, com a forma d'expressió de la paraula alliberadora, del canvi, contra la tendència anestèsica d'amagar el dolor, operació que ens esclavitza a la seva causa, de fet.

¿I això ha d'estar al centre de la festa major? Doncs sí. La festa no consisteix en "passar-s'ho bé", exactament, sinó en celebrar, com les copes dels amants que ja no ho són, com la Missa a la memòria dels que el mar, real o figurat, se'ns ha endut. Celebrar que el temps passa, però no en va, sinó per retrobar-nos cada any i, qui sap, fins un dia que ja serà tot festa. De moment, això és el que es cantarà demà en el dia més important dels mataronins. Glòria a Les Santes!

Foto: Capgròs.

Les Santes "groguis"

Representa que demà, amb la Crida a la Festa Major, quan l'alcalde s'adreça des del balcó de l'ajuntament als seus conciutadans, comença la festa de Les Santes, de la qual els mataronins ens en sentim molt orgullosos. D'uns anys ençà, no ve d'ara, pren forma visible un fantasma que recorre tota la festa major, com dirien els nans Marx i Engels si existissin. És el fantasma de l'apropiació ideològica de les festes populars, exactament el contrari que pretenien -em sembla- els regeneradors de la festa als anys setanta (Les Santes. Fem-ne Festa Major) i els primers ajuntaments democràtics que l'adopten com a símbol de la ciutat oberta, lliure, fidel al seu passat i il·lusionada amb el seu futur.

La temptació de l'ús ideològic de les festes populars, també diguem-ho clar, li és connatural. ¿O és que l'esquema caos-ordre de les festes majors o del Carnestoltes no és una vàlvula que afavoreix l'ordre polític durant l'any? ¿O és que la celebració del "nosaltres" col·lectiu no tendeix a reforçar les fronteres amb els "altres"? ¿O no és menys cert que l'individu convertit en massa deixa de pensar per ser corretja del pensament dominant? (Compte: he dit "dominant" i no "majoritari", diferència que entendran bé els lectors sadomassoquistes).

Amb el Romanticisme, precisament quan s'imposa (electoralment) el patronatge de les santes Juliana i Semproniana a Mataró, que ja remeten a l'esperit inalterable (verge i màrtir) des del paganisme romà fins la modernitat, s'imposa la idea no menys perillosa de l' "ànima del poble". Amb ella, la reivindicació de la cultura popular com a expressió genuïna. No cal ser massa llest per advertir l'enorme influència romàntica en el catalanisme (originalment espanyolista), sobretot el conservador, encara ens configura, com es pot comprovar amb els arguments hisotiricistes o de matriu netament nacionalista que tanta gent fa sevir per justificar el seu independentisme actual.

No ve d'ara, deia, l'intent d'ús ideològic de la versió conservadora del catalanisme en apropiar-se de Les Santes. El pastís llançat per un independentista a la cara de l'aleshores primer tinent d'alcalde de Mataró, nascut a la província de Valladolid, era tota una declaració d'intencions: vosaltres no hi feu res en una festa que és "nostra". La reticència de l'acceptació de la participació de les autoritats democràtiques en els actes de la festa major, especialment en la Missa de les Santes, no va venir de sectors franquistes sinó, una mica més tard, dels seus nets independentistes. La tensió no va baixar i, fins fa no gaire, les forces de seguretat havien de custodiar les autoritats que anaven a l'Ofici de l'independentisme borratxo i violent de primera hora, o última.

Les Santes de 2018

Aquest any s'anuncia una nova invectiva. Amb l'excusa dels "presos i exiliats", el Moviment Nacional reparteix domassos grocs (lletgíssims, per cert) perquè la gent els pengi als balcons durant la festa major i alguns partits demanen que es recordi explícitament aquest senyors. De mataronins, com es poden imaginar, n'hi ha que pensen que hi ha presos polítics i n'hi ha que (com tota la comunitat internacional i Amnistia ídem) pensem que no. Als que pensem que no no se'ns ha acudit, per exemple, aprofitar la festa major per reclamar al president Torrent (que ve a la Missa) que el Parlament convoqui sessions i que penqui enlloc de fer els tres mesos i mig de vacances que s'han donat arran de les diferències internes de la majoria que el va votar. O per penjar domassos contra l'estat autoritari (sense separació de poders, amb parlamentaris immunes, al marge del control internacional) que pretenia imposar aquesta mateixa majoria (però amb un altre nom) el passat 6 de setembre amb una impresentable llei de transitorietat jurídica. O per reclamar al president Torra els euros i els compromisos que ens deu la Generalitat, que l'alcalde va demanar per carta i que encara no s'ha dignat a respondre. O per demanar-los explicacions per la jugada de póquer (com ells mateixos n'hi diuen) on hem perdut empreses, el respecte mutu, la convivència cívica i una mica la vergonya. O per exigir als fugats que es presentin als jutjats, com ells mateixos exigirien si un jutge em demanés que comparegués per haver burlat una llei autonòmica.

No se'ns acudeix. Jo, almenys, respecto que bona part dels meus conciutadans vegin aquesta situació d'una altra manera i la visquin amb dolor. També vivim amb dolor els altres. I encara amb més dolor els que aquest any han perdut la feina, o alguna persona estimada, i no se'ls acut posar-ho de coartada per negar-nos als altres el "dret de propietat" de la festa. El dia de les Santes, la nostra festa major, serveix precisament per donar una treva al dolor, al temps ordinari. La Barram fixa simbòlicament l'inici d'aquest temps especial. Un temps en el qual no canvia, només, la seva percepció i la de l'espai públic, sinó especialment la dels nostres conciutadans amb noms i cognoms. Deixen de ser, tot i que sigui per uns dies, el que són en el nostre paradigma ordinari. I qui sap si descobrirem com són de veres, o quina altra faceta tenen que ens obri una nova manera de relacionar-nos quan el garbuix s'acabi.

Això passa per deixar (sí, deixar) el rol habitual, la disfressa ordinària, a la porta. Ja hi haurà 360 dies l'any per suportar-nos o no amb ells. Ara, això demana un cert esforç a qui es creu, sobretot, que l'ànima de la festa i les seves interpretacions corresponen només als que en reivindiquen la seva existència (com un déu particular). No. Deixeu cinc dies el groc a casa, gaudim de la infinita paleta de colors del nostre poble, de la "pàtria tan petita que la somnio completa", com deia Pere Quart, és a dir, amb tothom. Si no, les Santes acabaran groguis. S'acabaran, vaja.

L'elixir de Les Santes

Els mataronins que encara no hagueu anat al Liceu a veure L'elisir d'amore, de Gaetano Donizetti, dirigida per Mario Gas, feu-vos un favor i aneu-hi. Jo ho vaig tenir fàcil, perquè m'ho van regalar, però val la pena tant sí com no. Com que hi vaig poc, sempre que surto del Liceu em penso que ha estat meravellós. En aquest cas, no em va decebre. L'espectacle operístic, en general, m'embolcalla i emociona; en aquest cas, també. La història és una magnífica representació de la barreja d'engany i de passió molt poc romàntica però des del romanticisme, i la posada en escena, d'un festiu in crescendo, em va entusiasmar. Jo, ja veieu, sóc molt pepa, de furtiva llàgrima, no hi entenc gens però em va agradar molt.

Però dic els mataronins perquè, un cop allà, vaig recordar que en Joan Vives (ho vaig dir aquí), el musicòleg, músic i divulgador musical més simpàtic i intel·ligent que hem produït fins ara a la ciutat, ens va explicar que hi ha fragments de la Missa de les Santes, un dels puntals del nostre patrimoni cultural, que són còpies exactes d'algunes parts d'òperes de Donizetti. Es veu que mossèn Manuel Blanch, l'autor d'aquesta magnífica mostra del romanticisme religiós que cada any (gràcies a una butlla papal) s'interpreta a la missa de glòria per les patrones mataronines, que la va composar força jove, era assidu a les representacions de la nova òpera italiana de l'època. 

Efectivament, L'elisir d'amore, veig al programa, es va estrenar a Barcelona el dia 8 de maig de 1833 al Teatre de la Santa Creu, i la Missa citada porta data de 1848. Recordo que Vives va dir que amb tota probabilitat, Blanch havia assistit a alguna d'aquestes representacions. Bé, doncs a mi em va semblar, almenys un parell de vegades, certament, sentir parts exactes de la nostra Missa. No devien anar amb punyetes, aleshores, ni tampoc es devien pensar que els mataronins assistirien mai a cap òpera ni que les podrien sentir o veure reproduïdes. També Blanch era, doncs, un "divulgador". 

Sense treure, ni molt menys, cap mèrit a la seva creativitat, el que realment em fa gràcia és l'ús apedaçat de fragments d'una òpera gairebé bufa per una missa solemne de festa major. Ho trobo magnífic. Quina energia i quina passió d'intueix, darrere Blanch, quines ganes de viure i quines ganes de desafiar els límits excessius i les fronteres del sagrat i el profà, de celebrar la vida i de foragitar el món decadent i violent que envoltava el seu pas per la història. I quines ganes em venen de fer exactament el mateix.

¿Unes Santes conservadores?

Observo amb preocupació -i no sóc l'únic- l'evolució de la festa major de Mataró a una mena de tótem a partir del qual mesurar-ho tot. Efectivament, llegint Eliade, les Santes contenen tots els rituals festius possibles per esdevenir la festa "d'any nou" en què es converteixen les dates assenyalades del calendari circular: representació de l'"origen", tensió entre el caos i el cosmos (la rauxa necessària i el seny imprescindible, que diria l'alcalde Baron), la inversió de rols, les figures totèmiques, etc... Havent-se "assecat" els altres fluxos que nodrien el nostre simbolisme anyal (la Quaresma i la Setmana Santa, Corpus, la Puríssima, una mica també Nadal...), és lògic que aquesta barreja d'homo sacer i homo ludens que som quan descansem d'homo faber busqui alternatives contemporànies. La modernitat només ha canviat les dates premodernes amb les postmodernes, no les formes. L'Onze de Setembre, la Copa del Barça (quan la guanya) i -a Mataró- Les Santes, posem per cas, fan el mateix efecte i només m'agradaria saber a quin déu, exactament, reten tribut.

Em preocupa, deia, no aquest pas, que trobo perfectament lògic, sinó el seu caràcter totèmic, central, únic, que pot acabar esdevenint la nostra festa major, tant en l'aspecte pràctic (que es mengi tot el pressupost disponible en cultura) com en el simbòlic, que ara explicaré una mica més. També seguint Eliade recordarem que la principal diferència entre la tradició judeocristiana i les tradicions religioses anteriors (de les que la primera beu, però trenca) rau en el caràcter linial (hi ha un principi i hi ha un final i la vida és un trajecte cap allà en el que nosaltres podem intervenir) contra el circular (tot gira, tot torna, les nostres intervencions són inútils). D'aquesta nova manera d'entendre el món sorgeix el que després n'hem dit el "progrés".

Certament, com que en el nom del progrés s'han comès tantes barbaritats (el Gulag, la bomba atòmica o el canvi climàtic), la temptació del retorn a la circularitat és més ferma que mai. Tant el el camp pràctic (des del "¿per què he d'estudiar si viuré pitjor que els meus pares?" fins al consum Km. 0) com en el camp simbòlic/festiu. Anar tota la setmana d'esma fins que arriben les nits del cap de setmana per omplir-se d'estupefaents o anar per la vida sense saber massa què fer excepte quan vénen les Santes. Ja sé que exagero, però m'agradaria advertir que tants riscos té el "progressisme" de deixar assecar les fonts de l'espai públic simbòlic/sagrat i adorar la tècnica i la practicitat com el de caure a la roda del temps i a la fatalitat que castra tota capacitat de canvi o millora.

"Quizá tienen razón los días laborables", deia en un poema Gil de Biedma. A veure. Potser resulta que no treballem tot l'any per celebrar Les Santes (o el que sigui) sinó que les celebrem per transformar la manera com treballem tot l'any, fent-la una mica més festiva (solidària, alegre, trangressora, compartida). A veure si resultarà que l'home no està fet per la festa, com pensàvem, sinó la festa per l'home, com ja deia Jesús de Natzaret, que no sé si us sona. És un sant que no té cap festa major enlloc del món.

Referències

• Mircea Eliade, El sagrat i el profà, Fragmenta Ed. Barcelona, 2012
• Mircea Eliade, El mite de l'etern retorn. Arquetips i repetició, Fragmenta Ed. Barcelona, 2015
• Post "La Barram" (2012)
• Post "Bon dia, feiners" (2005)
• "Lunes", poema de Jaime Gil de Biedma.
• Mc 2:23-3.6.

Ada Colau a la Missa de les Santes

Les persones més crítiques que conec amb l'assistència de les autoritats municipals a la Missa de les Santes de Mataró són sincers catòlics postconciliars que els grinyola la barreja entre la legitimitat democràtica i un acte religiós. Ressona encara -per sort- "doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu" (Mt, 22, 21) i les ganes d'alliberar-se del jou nacional-catòlic que van viure a la seva infantesa. 

Alguna cosa d'això devia passar pel cap de Joan Majó, el primer alcalde democràtic de la ciutat, del PSC, catòlic practicant, quan força gent vinculada a la recuperació popular de la festa major i, sobretot, alguns membres del PSUC, el van convèncer que -precisament- una de les maneres de democratitzar les Santes consistia en que el Consistori elegit per sufragi universal hi representés amb tota dignitat el conjunt de la ciutat. La Missa, revitalitzada amb força l'any 1971, sota el perill de la seva desaparició, amb un cor veritablement popular i engrescat, encaixava perfectament emb l'esperit cosidor de la transició. No: no farem mai més una ciutat on els símbols tinguin "amos". Fem que els "sym-bolon" siguin això, el lloc de trobada de tota la ciutat. I la Missa de les Santes, un ofici de festa major amb una partitura musical pròpia des de mitjan del segle XIX, diguin el que diguin, simbolitza com cap altra cosa, com a mínim tan genuïnament, la nostra festa major.

L'Anada a Ofici

Des d'aleshores ençà, el canon va quedar establert, , seguint el protocol que ja s'usava al segle XVIII, quan encara no era festa major.. Cada 27 de juliol al matí, les autoritats es pengen els atributs de gala (alguns dels quals van ser creats precisament per això) i desfilen per estricte ordre protocol·lari darrere les figures institucionals (la Família Robafaves i l'àliga amb els ministrils), la banda i els heralds, els macers i les trampes. Se'n diu Anada a Ofici i és un homenatge al sol encara innocent d'un matí de canícula, a la llum que obre la foscor de la ciutat antiga. Alguns regidors potser han decidit no anar-hi, amb discreció, i més d'un d'ells pensa que fa el pallasso o un ritual anacrònic. Però té l'esportivitat de relativitzar-ho, això que tanta falta fa a la política. A l'Anada (i a l'Ofici), sovint l'alcalde hi convida altres autoritats. La comitiva, encabat la Missa, torna en cercavila fins a l'Ajuntament. L'únic que, de fet, ha posat en perill l'Anada ha estat la pràctica de llançar pastissos o escopinades sobre els representants del poble que alguns van practicar durant la seva llarga adolescència.

La irrupció de la Cup -ara que en parlàvem- al Consistori de 2007, va inaugurar una versió postmoderna de l'Anada. Anem a l'Anada però no anem a l'Ofici. Anem a fer-nos veure (ara ja sense escopinades ni pastissos) però, per favor, no suportem el calvari de tres hores d'un concert que no és d'Obrint Pas.

¿L'Ajuntament ha d'anar a l'Ofici de la festa major?

Bromes a part, la primera reflexió que em faig no té resposta però crec que valdria la pena que la féssim tots plegats. És prèvia. Consisteix en preguntar-nos si, en el clima de disrupció cultural que viu la nostra societat serà possible la continuïtat dels acords implícits o explícits sobre els quals hem construït el model de festa en la democràcia. Em refereixo al tall generacional que hi ha entre majors i menors de quaranta anys, que consumeixen, s'informen, voten i es relacionen de forma tan diferent. Sobretot, amb l'aparició d'actors polítics de la franja d'edat inferior, que aporten saba nova, però que tenen una relació conflictiva amb la memòria ("la transició és una traïció") i amb la tradició ("anar a missa no és modern"), pecant d'adamisme i amb una certa obsessió estètica.

La prova més propera la trobem en la recent decisió de la flamant alcaldessa de Barcelona de no assistir a la Missa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat, tema del que no parlaré pequè ho ha fet ja molt bé en Jordi Llisterri i perquè conec una mica millor el cas de Mataró.

Però entrem en matèria. Jo crec que, a la invitació del rector de la Basílica de Santa Maria i de l'Administració de les Santes, l'alcalde hi ha de respondre positivament. N'apunto algunes raons:

1. Perquè la festa es diu de les Santes, no del Bequetero ni de la Ruixada ni d'en Robafaves, amb tots els respectes. Com a tot arreu, la festa local es deu al patronatge d'algun sant o santa. I aquí en tenim dues. És un patronatge fixat al segle XIX (i per votació popular!), que té l'avantatge d'haver fixat la data un cop tancaven les fàbriques en una ciutat industrial com al nostra (quan van aparèixer les vacances, esclar). És lògic que hi hagi un acte de genuí record d'aquest fet i que la ciutat el reconegui a través de les seves autoritats.

2. Perquè l'ofici religiós inclou un magnífic concert de música belcantista, que ha superat vicissituds històriques diverses, entre elles la prohibició papal de fer segons quines músiques dins els temples. Un ofici de característiques úniques (potser comparable a les Completes de Cervera) al nostre país. Un concert que precisa d'un cor popular, expressament format cada any per a l'ocasió, i un conjunt orquestral. Un cor popular revitalitzat el 1971, després de molts anys de decadència, i poc temps abans de la reivindicació festiva com a expressió genuïna de la recuperació democràtica. "Les Santes, fem-ne festa major". Això el converteix en un esdeveniment cultural de primer ordre, alhora que carregat de simbolisme, que el nostre Consistori no pot deixar d'honorar. De fet, fa quasi 40 anys li va atorgar el títol de "patrimoni de la ciutat".

3. Perquè els convida l'Església Catòlica de Mataró, amb tota la rèmora que vulgueu, però amb una realitat ben viva. No els convida, només, la història, amb uns senyors que en guarden memòria. No. Els conviden els milers de ciutadans que en són membres, o que s'hi identifiquen, les set parròquies que participen en la cohesió dels nostres barris, els centres de vida religiosa (monestirs, escoles...), la seva obra social, Caritas. A la Missa de les Santes és l'únic lloc de la festa major on es parlarà dels pobres. Si el Consistori atén la demanda de qualsevol club, associació, entitat o confessió religiosa per fer acte de presència en els esdeveniments solemnes que fan... ¿a raó de què amb l'Església Catòlica no ho pot fer? L'aconfessionalitat no vol dir ni marginació del fet religiós ni falta d'educació.

4. Perquè cal reivindicar la democràcia, també als primers bancs de l'església. Durant molts anys els bancs reservats a les autoritats ho eren a qui no en tenia la legitimitat democràtica. Destacar els que l'hi tenen és una manera d'honorar el conjunt de la ciutat, és a dir, del món laic. A ningú no se li obliga a participar del ritual religiós, però sí que se'l convida a compartir la joia dels que ho fan, que no volen guardar-s'ho per ells. "La pau que donaré al del costat", podrien dir, "i la comunió que prendré és un símbol de la pau que m'agradaria que hi hagués a Mataró i del compromís ferm -corporal- que vull adquirir amb els seus habitants". La democràcia consisteix també en valorar (tot i que puguis no compartir-los) els actes de compromís comunitari de les seves diferents parts.

Segur que hi ha més raons, encara. Jo, amb una d'elles ja en tindria prou. Estic segur que els vint-i-set regidors de l'Ajuntament, repartits entre nou grups polítics diferents, ho sabran apreciar. I podrem dir a la metròpoli que encara és a temps per corregir. Té dos mesos. Podríem començar convidant l'alcaldessa Ada Colau a la Missa de les Santes, oi, David Bote?

N'he parlat més a Les meves Santes-4 (2008), Rancis fora de test,  Les Santes de cada dia (3) (2009), L'Església de la festa, Missa amb Bildu i PxC (2011), Les noves devocions, Anglada, l'altra àliga de les Santes (2012), La missa de Sant Jordi, A cau d'orella (2013), ¿Hem de celebrar les Santes? (2014), Les Santes d'en Joffre (2015).

Vídeo: La Trinca - Festa Major - 5 - El Sermó (1970)
Fotos: Romuald Gallofré, Sergio Ruiz, Quim Puig.

Les Santes d'en Joffre

M'ha interessat molt el post de l'amic Joffre Villanueva anomenat "Neopaganisme a les Santes de Mataró" (aquí) per diversos motius. En primer lloc perquè als mataronins, orgullosos com estem de tot lo nostre, se'ns cau la bava quan parlen de nosaltres i ens fan dignes d'estudi antropològic. En segon lloc, perquè l'autor hi explica potser la cosa més important que haurà fet en aquesta vida (i part de les altres si la reencarnació és certa): aparellar-se amb una mataronina. I, en tercer lloc, perquè crec que encerta de ple en considerar l'estructura de la nostra festa major i la manera com la vivim com una qüestió de caràcter religiós. Villanueva, irreductible laïcista però bon noi, matisa que es tracta de "neopaganisme". Jo, que no en sé tant, i sense desmentir-lo, sostinc que les Santes són un instrument útil per nodrir d'experiència religiosa a una societat que se'n veu mancada. I la necessita.

No és pas nou; a mi, aquest tema, m'interessa. En parlava al Capgròs justament a l'inici de la nostra festa, fa mig any i ho tracto sovint al meu blog. O sigui que celebro no ser l'únic que hi pensa. El religiós, així ho crec, forma part del que entenem com a ésser humà, és "estructural", almenys des que és conscient de la seva finitud. Apareix en tots els temps i a totes les cultures. Quan no és explícitament (amb déus, mites, normes, rituals i estructures) apareix implícitament, amb substitutius sovint poc innocents (el culte a la personalitat, els esdeveniments de masses, les ideologies emancipatòries, etc...). La seva funció, per resumir, consisteix en "fer parlar", o relacionar-nos, amb "allò que a cadascú el concerneix incondicionalment" (Paul Tillich). El llenguatge narratiu, les formes simbòliques, l'articulació comunitària, els codis morals i la vida espiritual són la seva gramàtica, com si diguéssim, i en són també els símptomes quan la religió no és explícita.

¿És el cas de les Santes? En bona part, sí. Tant en l'explícit (la Missa de les Santes i para de comptar) com, sobretot, en l'implícit, on es repeteixen els arquetips i la repetició que narra (i ara faig propaganda) El mite de l'etern retorn, el gran llibre de Mircea Eliade, tot just fa poc aparegut en català (Fragmenta 2015), que sembla escrit expressament per descriure les Santes. L'aturada del temps (la història) a toc de campana, la representació del caos primordial i la seva tensió amb l'ordre -que guanya-, el Camí que ho recorre, amb els tòtems fent cercavila... tot remet al cercle i, aquest, al cicle festiu que -en analogia al cicle còsmic i vital- pretén fer intel·ligible (habitable) el món on vivim.

Hem dit, però, que aquestes formes són una gramàtica, un vehicle comunicatiu, no pas un fi en si mateix. Un vehicle al més profund. Una pregunta com un mantra: "¿I a tu, què et concerneix incondicionalment?". L'única resposta, òbviament, és fora del ritual, fora de la festa, fora del cercle, dins de la història on novament les campanes toquen les hores i on no hi ha retorn possible. La resposta, diem els cristians, és "encarnada". "Allò que fèieu als més petits m'ho fèieu a mi" dirà Déu, segons Mateu 25:31-46. La resposta a la pregunta sobre el nostre jo més profund és, doncs, en el que fem diàriament, en el que reben "els més petits".

Poden passar vàries coses. Una, que el que fem no ens agradi gens, o que no s'ajusti en absolut al que diem que "creiem" (Mt 21:28-32). Pot passar també que confonguem les instruments en l'objectiu (la idolatria, el clericalisme, el puritanisme, el fanatisme...). També pot ser que generi indiferència o rebuig. Al cap i a la fi, diem que aquest llenguatge permet de relacionar-nos amb el més profund de nosaltres mateixos, no que el més profund de nosaltres mateixos sigui bo. No és fàcil, tot plegat, ni instantani, ni es tracta d'un canvi a partir del qual no hi cal pensar més. Per això la pràctica religiosa és regular, pautada, recorrent. I per això pot acabar també amb monotonia i sequedat espiritual.

Així, la poca efectivitat, sospito, de l'oferta religiosa habitual (en Joffre tan sols menciona de passada la citada Missa de les Santes, que crec que és essencial tant en la festa com en la interpretació que n'estem fent), ajuda a la suplència que en fa la resta de l'aparat festiu, l'origen del qual l'hem d'anar a buscar a les religions cícliques (paganes o no). A mi no em sembla malament, sempre i quan en siguem conscients. A veure, en realitat ¿ens permet -aquest llenguatge- relacionar-nos amb el més profund o no sortim de la banalitat de cap de setrmana amb què adornem la nostra monòtona vida durant l'any? Si és així ¿on són les respostes a la pregunta essencial? ¿Pot, el desori de les Santes, fer-nos més cívics, per exemple? ¿Farà, aquesta celebració del que és comú, que combatem les exclusions que nosaltres mateixos segur que fem? ¿És el preludi, l'eros que hi respirem, de l'agape i la caritas d'aquest triangle sovint tan coix que és l'amor? ¿Estarem en predisposició de ser "un home nou" en aquest nou cicle que comença després de cada festa?

En realitat, això és el que m'interessa, de la religió. Les seves formes i relats, la seva activitat i capacitat de transmissió, em semblen de gran utilitat... sobretot si van per aquí. Si no, són peces maques de museu, rareses ètniques, curiositats atropològiques o, el que és pitjor, "sepulcres buits" (Mt:23, 27). Tant de bo que les Santes ens ajudin a fer-nos la pregunta i a respondre en conseqüència. De fet, la feina dels sants és dur-nos a Déu o, millor dit, al que Déu vol. Explícitament o implícita.


Fotos: El Triangle, lessantesdemataro.blogspot.com, Narcís Rovira.

¿Hem de celebrar Les Santes?

Enmig de tant d'atur, ¿té sentit fer festa? Consternats per les matances d'innocents que obren els telenotícies ¿tindrem humor de celebrar Les Santes? Constrenyits per la crisi que no ens acabem d'espolsar ¿val la pena cremar diners públics amb petards? Indignats de tot ¿per quins set sous ballarem darrere la figura d'un rei de cartró i la seva família seguit per autoritats?

Certament, les respostes de l'home contemporani poden ser múltiples. N'apunto algunes. "Bevem, bevem, que el món s'acaba", en podria ser una. És la que pren festa com rauxa, com a actualització del caos original que tot gran relat atribueix als nostres orígens, relat que, en realitat, la festa té la missió de reviure periòdicament en una "aturada de temps" que marca, a casa nostra, una oportuna Barram el dia de sant Joaquim i santa Anna, tot just acabat el caos de la nostra Nit Boja. I que té el seu correlat amb les cercaviles, l'Anada a Ofici, les dormides... és a dir, el retorn a l'ordre.

La segona resposta podria recordar-nos que, a l'atur o no, precisament ens hem passat l'any treballant, en molts casos patint, ens mereixem esbargir-nos, de descobrir-nos, els ciutadans, més enllà de les nostres utilitaristes relacions, de les nostres caselles a l'enorme màquina que semblem servir. Efectivament. Un hebraista que conec sosté que el dia festiu de la setmana, recollit després a la tradició judeo-cristiana, fou una "conquesta sindical" babilònica. En realitat, els debats recorrents sobre la desaparició dels diumenges com a dia festiu o la "racionalització" laboral dels altres festius demostra que la "patronal" babilònica busca la venjança. També a Les Santes s'hi viu, això.

La tercera resposta possible que se m'acut me la va oferir un dia l'actual Gran Rabí de França, Gilles Bernheim, en una intervenció a Barcelona sobre el sàbat, el dia sagrat obtingut pels nostres amics sindicalistes babilònics, segons l'hebraista citat, i incorporat des d'aleshores al relat bíblic. Allà (Gn 2:1-3), hi diu "Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora".

El Gran Rabí interpretava el sàbat, doncs, com "el lloc de l'absència de Déu", donat que deixa de crear i descansa, tot i que n'esmentava el seu "caràcter sagrat", és a dir, de "lloc de Déu". Per tant, un espai laic que és alhora sagrat. Un espai de retirada perquè tota la creació gaudeixi del món i celebri la seva existència. Certament, la festa major de Mataró també és un espai de retirada perquè les criatures mataronines gaudim de la nostra existència, vegem que és "sagrada" (que ningú no la pot degradar, doncs) i ho celebrem. 

La Missa de Les Santes, l'acte més genuí de la nostra festa, també és una mica això. El fet litúrgic és molt important, la missa és solemne i l'acte religiós (fer explícit a Déu) és evident. Però s'hi produeix aquesta retirada, aquesta presència sagrada d'allò laic, amb la irrupció de la música, o sigui dels sentits, i del cant del poble en representació de tota la ciutat, creients o no, bons ciutadans o potser no tant, del "país normal" o del "subnormal". Aleshores, la ciutat celebra el món on viu. I per això, avui més que mai, clama "dona nobis pacem" amb una força que no sabia ni que tenia.

Bones Santes!

Article publicat al digital Capgròs. També a CatalunyaReligió, en català i castellà. La il·lustració és el cartell de 2014, d'Ita Puig.

Quim Puig, les emocions de la festa

Foto: Quim Puig

Diuen que Joaquim Mir, quan buscava boniques vistes a Mallorca o on fos per pintar i trobava un bon paisatge, es girava i es deia: “ara pintaré just el que hi ha a l’altra banda”. Com si aquelles plantes, roques o camins tinguessin més mèrit pel fet d’haver contemplat cada dia, des de sempre, aquest magnífic paisatge. A les fotos que surten a la premsa els dies del Saló Eròtic de Barcelona passa una cosa semblant. Les més interessants corresponen a les cares dels assistents, que diuen molt més del desig i la condició humana que les acrobàcies que van a veure. 

El fotoperiodista Quim Puig (Tordera, 1975) exposa fins a finals de mes, a Mataró, la seva particular mirada de la festa major d’aquesta ciutat, Les Santes, protagonitzant l’exposició anual del fotògraf oficial de la festa de l’any anterior. La seva mirada, en rigorós blanc i negre, que només abandona en una petita sèrie de quatre instantànies en que es relata, literalment, l’erecció de Robafaves, el gegant més represntatiu de la ciutat, entre masses. També es fixa justament en l’impacte de la festa i els seus moments a la cara de la gent. La cara de la gent ho diu tot. 

A l’art, aquest és una de les grans aportacions de la modernitat. Que per la cara paguem. La quantitat d’emocions que és possible de descriure en els retrats té el seu precedent, o correlat, en els estudis d’expressions que es van fer famosos als segles XVI i XVII i, en la pintura, en alguns quadres corals en què cada personatge representa una emoció. El seu clímax el situem en el Romanticisme que, també en les representacions costumistes, prioritza l’emoció, en sintonia amb una gran força oculta de la Natura. 

 Tot això per dir que Quim Puig fa, des de la fotografia, el mateix. La força oculta és la festa i el que la posa en dansa són els seus rituals. La diversitat emocional es palpa en cada rostre i es concentra, sobretot, als ulls negríssims que ens miren. L’espai urbà es posa a disposició de la festa, com un personatge més, però molt discret. La tensió jo/nosaltres que viu tot esdeveniment festiu es posa de manifest de manera molt eloqüent; a la festa tots fem el mateix, com si no ens fes res representar els bens adotzenats que som, però el que compta és exactament tu què hi fas en aquest ramat, com l’àvia que fuig de les espurnes. 

Article per la revista Valors (juliol 2014)

 “Gent x Santes. Fotografies de Quim Puig” es pot veure a l’Ateneu Fundació Iluro (La Riera, 92; Mataró) fins el 29 de juliol.

A cau d'orella

Com mai no ens cansarem de dir, l'acte més irrepetible i propi de la festa major de la meva ciutat és la Missa de les Santes, una obra musical de primera categoria que s'interpreta a l'ofici solemne de la festivitat de les santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, cada 27 de juliol. Estrenada el 1848, el mateix any que arribava el primer ferrocarril d'Espanya a Mataró, en un segle XIX de grans canvis en una ciutat com aquesta, industrial de primera hora, s'ha representat gairebé cada any fins avui. Amb un cor popular, amb orquestració i quatre solistes. 

Creada quan encara les Santes no eren patrones (ho van ser poc més tard després d'un referèndum per la pressió popular) i influïda notablement pel belcantisme del seu temps, se'ns presenta avui, almenys, com un triple testimoni. En primer lloc, com a missa de glòria que sobrevisqué, gràcies al permís papal, a la seva desaparició als temples catòlics dels sons diguem-ne alegres. En segon lloc, com ens va il·lustrar magníficament en Joan Vives fa pocs dies a l'Òmnium, com a testimoni musical d'un període que és tractat pels musicòleg com a 'decadència'. I, en tercer lloc, com a símbol, com a peça artística que ens traspassem les generacions de mataronins, sabent-la única, per celebrar que ens ha tocat de viure junts, això que tantes vegades maleïm.

No sé si, en general, ho apreciem prou, això. Per vàries raons. Per exemple jo, moltes vegades, havia sentit dir de la missa que era un pal, llarga -sobretot llarga. O n'havia sentit parlar amb condescèndència, que s'incrementava en veure uns encarcarats senyors encarregats d'administrar-la. O, com és obvi, inquieta a més d'un el fet que es tracti d'un culte religiós. Enlloc de veure's com un avantatge poder sentir la missa en el seu context litúrgic, per al qual va ser pensada (i, per tant, que la fa viva), sovint s'interpreta com una nosa, propi d'una societat que encara no ha sabut trobar el lloc de la religió, cosa que ja hauria d'estar més que normalitzada. O, també passa que no casa amb els temps hipermoderns aquesta proposta: música clàssica, missa solemne, tributs al passat, una cultura de la que no se'n pot treure rendiment, tres hores de durada o el propi acte litúrgic que tota una generació (o més) ja no sap ni què coi s'hi fa van clarament contra la moda.

Sí, està molt bé innovar o mirar que els nois que van a la Nit Boja, una cadena indescriptible de cercavila massiva, corre-foc i ruixada amb milers de participants, no ho facin borratxos. Però trobo que ara ens hauríem d'esforçar per creure'ns més que aquesta peça és fonamental per les Santes i per la ciutat. Que els lligams amb el passat, almenys si són com aquest, val la pena de mantenir-los i procurar conèixer què ens poden dir, avui. Donar-hi més importància passa per creure'ns-ho més tots plegats. Els ciutadans, en primer lloc. O els mitjans (no pot ser que no coneguessin el nom del bisbe auxiliar que presidia la cerimònia, per exemple). O els propis responsables de l'Església, cuidant millor el protocol, mirant de rebaixar farciments inútils (com les indicacions per combregar, això sí que el Papa ho hauria de prohibir), i no mirar-se-la, com una mica em sembla que fa, com una mena d'afegit litúrgic. No. El cant de poble demanant que la pau vingui al món, celebrant la glòria de la vida més enllà de la mort, elevant a cant dels àngels la humilitat humana del que demana pietat i perdó... això és litúrgia de primera. De la que sedueix a cau d'orella, com diu la Bíblia que Déu fa (Is, 50, 5).

Vídeo: Resum de Missa de les Santes (2010), per Jordi Cuyàs.
El post, en castellà.

Les Santes eròtiques

Els del Públic han programat per l'endemà del dia de Les Santes, diumenge 28 a la nit, una vetllada eròtica, diuen, recuperant una activitat de la festa major introduïda (perdoneu l'acudit del verb) als inicis dels dos-mil a la nostra festa major durant tres edicions. Jo, la veritat, gairebé no me'n recordava. Crec que un dia hi vaig passar, en alguna, però que em deuria deixar bastant fred i, per tant, no m'estranyava que s'hagués deixat de fer. L'erotisme busca precisament el contrari, oi?

De manera que espero que deixin el pavelló ben alt (de nou, l'acudit). S'han aliat amb algunes altres empreses i, segurament, això sol ja té força interès. Em refereixo a que les típiques excuses (no tenim diners, l'Ajuntament no ens paga, estem en crisi) han estat substituïdes per iniciativa i ganxo.

La reflexió de fons, em sembla (i no tinc massa resposta) és si cal "normalitzar la presència del sexe a la festa major" com a element consubstancial, tal i com pretenen, crec, els organitzadors. Des del punt de vista de la funció antropològica de la festa, és molt probable que l'erotisme hi estigui implícit des de sempre, sobretot en l'espiral de relacions humanes on el temps, la contingència, l'estrat social i els conflictes quotidians queden suspesos. Com en l'erotisme. El problema, per dir-ho d'alguna manera, ve després, quan el que havia quedat suspès torna, oi?

Des del punt de vista de la presència de l'erotisme a la nostra cultura, exactament com passa a la festa, potser la intenció és una mica ingènua. Potser la normalització del sexe, i de l'erotisme que l'anuncia, seria tapar-lo. Erotisme, ja sabeu, és tapar i destapar; imaginar el que tapes i guanyar-se a pols el que destapes. És obvi que la inflació eròtica de la publicitat o del cinema, la facilitat en obtenir 'destapaments' i la primacia de prestigi absoluta del sexe damunt de l'amor porten, com a conseqüència, certa absència de desig o, si voleu, quelcom més semblant a l'addicció que al desig. Potser, la nit eròtica, consistirà en anar tapant, com un estríptis al revés, els instruments (físics o imaginats) del sexe que hi ha a la intempèrie, per normalitzar la seva presència.

Per últim, el darrer repte que ha de superar aquest acte, crec, és el de la intimitat, un valor també a la baixa en els nostres temps on es retransmeten per twitter els coits, o es descriuen les nits anteriors en ple transport públic parlant per smartphone, el nou símbol fàl·lic. No faré la bajanada de dir que l'erotisme és una cosa íntima que no hauria de sortir de casa. O que no es pot anar incomodant la gent tractant coses íntimes en un teatre o un bar. No. La dramatúrgia també és això. Hamlet parla de coses íntimes i t'interpel·la a fons. I un cantant. Però sí que diré que l'espai per excel·lència de l'erotisme són els pocs centímetres (més broma) entre dos cossos conscients de la seva intimitat, de la seva solitud i del seu lliurament mutu a la recerca de l'altre, que només pot avançar si és íntima. Un espectacle eròtic hauria de convidar, doncs, a aquesta intimitat. A descobrir que, de fet, més enllà dels pits i els penis, hi ha el que realment importa de l'altre. I que mai no ens cansarem de tapar una mica ni de destapar però no del tot.

Les peres, a l'aire

El número 108 de la revista Fulls, del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró es dedica, sobretot, al menjar de Mataró, un aspecte que, historiogràficament --que jo sàpiga-- no s'ha tocat gaire o gens. Un parell de bons historiadors (Francesc Costa i Manel Salicrú), analitzen alguns hostals i documentació com la del Baró de Maldà. Maria Lluch, Carme Solà i Manuel Cuyàs expliquen interessants experiències i reflexions. I, finalment, Mercè Montserrat Bartra publica la famosa recepta de peres farcides que, un servidor, per les santes de l'any passat, va reclamar que es posessin de moda (aquí), sense que ningú, com és comprensible, em fes el més mínim cas.

La veritat és que el plat és laboriós, almenys per mi, i no m'hi veig en cor de cuinar-lo aquestes Santes que ve. Així que encara pren més força el reclam que els restauradors prenguin la iniciativa i, bé als seus establiments o bé per emportar, ens ho acabin de posar de moda. Al meu post deia, mig en broma mig en sèrio, ple d'iniciatives que podríem dur a terme els mataronins i la seva societat civil. Això sí que és creure en la tradició! Hi deia:

Proposo que aquest sigui el repte dels mataronins els propers anys. I que alguns restaurants i llocs de menjar fet s'apuntin a una cursa a veure qui ho fa millor. I que els nostres nostrats mitjans de comunicació en facin concursos, oficials i alternatius. I que el nostre Gremi d'Hostaleria ens faci provar-ho uns dies abans. I que la televisió local ens ofereixi un programa especial de cuina amb cuiners de renom fent alguna varietat d'aquest plat. I que en Joan Pera ho apadrini.

Au, va. Una de les coses que menys suporto d'algunes tradicions (mataronines o no) és el seu caràcter hermètic, reservat als 'bons'. Em temo que amb això de les peres pugui passar el mateix. Res: fem les peres mataronines populars ara que en coneixem els secrets.