dimecres, de juliol 08, 2020

Els somnis



No sé qui pot dir que "perdem" un terç de la nostra vida dormint. Sort que dormim. Si no, que ho preguntin als insomnes. Els que hem anat a dormir amb el cap fent-nos voltes més d'una vegada, amb totes les angoixes despertes, només ens calma pensar que l'endemà no ho veuràs exactament igual. Bé, això i un orfidal, de tant en tant. Però és cert. No cal ser Heidegger per experimentar que hi ha un veritable renéixer, cada vegada que ens despertem. Excepte els dies que estem de dol, real o similar, en els quals quan ens despertem el món ens cau de nou com una llosa, l'endemà sempre es relativitza el que no et deixava dormir unes hores abans.

Sort que el món entra en suspensió, que la nostra atenció descansa i que deixem tot el protagonisme al nostre inconscient, els que tenim la sort de recordar-nos dels somnis quan ens llevem. He estat temptat més d'una vegada a narrar-los, encara que sigui per mi. Com que quan em llevo tinc una sèrie de rutines i les vull fer totes de cop, aviat se'm passen les ganes i s'afebleixen els records. Penso que una bona excusa per anar al psicoanalista seria per comentar-li els somnis.

M'agrada molt, com veieu, somniar. La narrativa més o menys erràtica que l'endemà el nostre jo racional no pot entendre sense "sentit", i el nostre super jo sovint no pot admetre, amb crims, sexe o altres situacions completament inadequades, amb la moral qüestionada. Però també m'agraden els paisatges, les ciutats, les fomes més o menys familiars dels llocs que habito o visito. I les persones, que retornen d'un racó oblidadíssim i se't fiquen on volen, i et fan dir coses, o fer coses. O a resoldre-les i, com els fantasmes, de cop deixen de visitar-me. I les impotències o potències. Sovint em costa vestir-me però, en canvi, no em costa gens volar a un o dos pams de terra. Em poso a conduir, temeràriament (és un somni recorrent: no tinc carnet, com en la realitat), però no tinc ni idea d'aparcar el cotxe que, per cert, o em deixen o faig servir sense permís. També he de dir que he tingut somnis premonitoris. Ho trobo fascinant.

Com que sóc molt racionalista, en el fons, l'endemà trobo sentit a tot, o em penso que el trobo. De seguida detecto les inseguretats, els desigs, els advertiments, la necessitat de treure importància a segons què o qui, les frustracions, la vitalitat de la memòria abans que no comenci a fer-me la punyeta. Un bon terapeuta segurament seria, però, menys misericordiós amb mi i, sobretot, temo que em proposés de resoldre-ho. I segurament em convindria. En alguns moments de lucidesa penso que estic com una cabra. Però, en canvi, ¿què quedaria als somnis per revelar-nos? ¿Com s'ho faria aquest mecanisme del mateix cervell que, per no "aturar el motor" quan parem el cos, s'activa com si tots els nostres sentits estiguessin en marxa amb els materials que troba, alguns de rebuig? ¿Què somnien els perfectes?

Publicat al diari digital de la revista Valors.

Cap comentari: