El repte ara és nostre

 

Els nonagenaris estan de moda. D’aquí a pocs dies, en Pere Lluís Font, que també ha format part de la Fundació Joan Maragall, rebrà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Té noranta-dos anys i els porta tan bé com el Dr. Antoni Matabosch. Els haurien de donar una altra medalla només per la seva vitalitat als noranta. Certament, les generacions més joves han d’agafar el relleu, però seria un greu error si es pensessin que el món recomença amb ells. La trajectòria dels que ens han precedit, dels que han fet moltes coses abans que nosaltres, és una magnífica herència que ens ha d’acompanyar si la idea és (i aniria be que fos així) tirar endavant, progressar.

Els reconeixements, com aquesta Medalla al Mèrit Ecumènic a l’apreciat Antoni Matabosch, honoren tant qui els rep com qui els dona. En aquest cas, l’entitat Cristians per Terrassa, amb una impecable trajectòria, també. En el cas de qui els rep, crec que hi ha dues grans constants a la seva vida, almenys. Una és la renovació, tant eclesial com acadèmica. Matabosch és un home del Concili Vaticà II: dels que el van desitjar, dels que el van viure amb esperança i els que es van entestar en complir-lo, malgrat les dificultats. I ho ha fet, com s’acostuma a dir, “des de dins” de la institució. Segurament hi haurà d’haver sempre (encara que sigui per donar-nos ànims) les veus que proposen canvis des de la radicalitat “fora” de la institució i de les seves responsabilitats. Però els canvis, creieu-me, els fan “els de dins”. Potser sense tant glamour, segurament renunciant a moltes coses i cedint molt. Però només dins de les institucions podrem veure les escletxes que fan entrar l’aire, conèixer els ulls de poll que has d’evitar (o els que no has d’evitar) per seguir endavant, els forats per on has d’apuntalar les bastides. Només els de dins fan canvis, de mica en mica i mirant que es consolidin. També avui vull reivindicar això.

La segona constant de Matabosch, i per la qual rep avui aquest guardó, és la seva vocació ecumènica. Venim d’una història molt dura. Mireu el documental de fa uns dos o tres anys sobre la persecució dels protestants a Espanya. Aleshores, el món catòlic, d’on ell era i és, i la societat en general gairebé veia els protestants com una nosa diabòlica. Quan Matabosch va començar el panorama era aquest. Gràcies, entre d’altres coses, a la feina de gent com ell avui l’ecumenisme és un valor compartit i potser no ens n’adonem de la proesa. Matabosch és un home perspicaç (mireu aquests ulls que té, sempre atents, sempre captant) i de seguida es fa càrrec del que passa.

Deia que els reconeixements honoren també els qui els donen. I els comprometen. També comprometen els que ho aplaudim: estarem a l’alçada dels valors que estem premiant? Com respondrem a l’impacte que ens fa la trajectòria del Dr. Matabosch un cop ja haguem aplaudit? N’hem après de noranta anys, i els que vindran, de tot això que ara glossem? Ara, el repte és nostre, Antoni. Per molts anys!

(Discurs a l'atorgament de la medalla al Mèrit Ecumènic de Cristians per Terrassa a Antni Matabosch, a l'Església Unida de Terrassa, el 23 de maig)