El passat 20 de setembre va fer deu anys de la Nit de les Religions, una activitat impulsada per l’Ajuntament de Barcelona i l’associació AUDIR que ja té rèpliques a altres municipis de Catalunya. Aquest any, per exemple, des de la Generalitat hem ajudat a tres municipis més a implantar aquest model inspirat en una experiència de Berlín. És una bona iniciativa per respondre a un dels reptes més importants que tenim com a societat: reconèixer la singularitat de l’altre com a forma d’integració a la comunitat i fer-ho des de la identitat religiosa, que per cert viu la mar de bé després de tantes absoltes i sospites.
Que les entitats religioses ofereixin al comú part del que
fan (un concert, un debat, el que sigui) i convidin a entrar a casa seva a
tothom qui vulgui em penso que ajuda més que deu màsters i cent campanyes
benintencionades a combatre els prejudicis. Prejudicis respecte l’alteritat,
deia, però també davant el fenomen religiós. I és un repte perquè la cosa anirà
creixent. A mesura que passa el temps, segons les enquestes, creix el nombre de
religions a Catalunya i creix el nombre de fidels, excepte en el cas del
catolicisme, sobretot pel fet migratori. Però hi ha altres factors que també
incideixen en una certa recuperació de les creences, sobretot entre els joves i
també al catolicisme. Resumidament, la recerca d’un sentit més o menys hard com a resposta a una entropia
postmoderna que celebra —és un dir— la buidor. El film Solo Javier, recentment estrenat a Catalunya, és una bona narració
del que esmento (i aquí, lector de L’Agulla,
et proposo que ens preguntem per què aquests exemples parteixen sobretot de
personatges i escenaris d’una determinada classe social i el seu correlat
ideològic). En fi, sobre la religió i els joves la Generalitat ha publicat fa
poc un estudi arran des treballs demoscòpics que atresorem i ho presentem
aquest dimecres 8 d’octubre en una jornada.
Per acabar de fer aquest breu marc, esmentem que el
creixement electoral de l’extrema dreta arreu del món i també al nostre país té
com a una de les seves bases el rebuig a la immigració i, singularment,
l’islam. Més que a la immigració —em dirà algú amb tota la raó— hi ha un rebuig
a la «privació relativa percebuda», segons el concepte del sociòleg alemany
Andreas Hövermann, que va citar fa poc la corresponsal de La Vanguardia M. Paz López. Consisteix en el sentiment de veure
minvats els treus drets o capacitats, sovint ja molt precaris, davant els
d’immigrants, refugiats o cultures estranyes. Apunto que tinc el convenciment
que de poc serveixen, més aviat al revés, els discursos que renyen per racista
o insolidari el subjecte d’aquest greuge. I que la cosa més aviat deu passar
perquè ningú no en perdi, de drets o recursos. De seguretats convingudes en la
intempèrie inevitable. I que cap novolatria
no llenci pel lavabo la tradició que estàvem netejant.
El repte de trencar prejudicis i afavorir un clima de
llibertat religiosa i de respecte a l’altre, sens dubte, sembla anticíclic i,
permeteu-me la broma, anticiclònic. Però hi hem d’insistir si no volem que
se’ns emporti el cicló. Com deia, crec que incidir en les polítiques públiques
generals (habitatge, feina digna, contra la solitud) ens en dona un marc més
favorable. Però també és clau l’abordatge directe, diguem-ne, i amb la societat
civil. L’experiència de la Nit de les Religions, modestament, va en aquest
sentit. Però també el clam contundent com el de l’arquebisbe Joan Planellas
aquest estiu, després dels lamentables fets a Torre Pacheco i un vergonyós
reglament a Jumella, recordant a Vox que «no és cristià ser xenòfob». El que li
va caure al damunt —vaig pensar que el típic anticlericalisme havia canviat de
bàndol— demostra fins a quin punt l’objectiu és la llibertat, la de tothom, i
no «els moros».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada