dissabte, de gener 13, 2007

'Polònia' i la crisi de referents

:
M'ha fet gràcia el recent post de Manuel Mas perquè, aquest exemple, el de les conseqüències respecte a la democràcia que té la sàtira política, a propòsit de Polònia, l'he fet servir un parell de vegades, insinuant-lo, a l'hora d'explicar la política municipal sobre civisme. Concretament, el poso d'exemple per il·lustrar la crisi de referents que, junt a la crisi de la idea d'autoritat, reclamen unes noves bases per a l'autoritat democràtica (front a l'autoritarisme de la dreta que vam conèixer a aquest país durant massa anys).
:
L'he fet servir un parell de vegades i ningú no ha entrar a trapo. La meva tesi, resumida, és: vivim en una època de crisi dels referents, és a dir, d'aquelles persones qe esdevenen punts de referència (en positiu o en negatiu) respecte als quals articulem la transmissió de la tradició, dels valors, del coneixement (també l'emocional), el guiatge i el mestratge, el respecte, etcètera. Un dels exemples és aquest magnífic programa de TV3 (confesso que habitualment em fa riure molt), el qual s'inscriu en la sana pràctica democràtica d ela relativització del poder i de mostrar la seva faceta polièdrica i sovint hipòcrita. També contribuexi, segurament, a fer més popular, més digerible, una informació política sovint pensada per entesos. Fins aquí, molt bé. Però que té uns efectes secundaris que cal tenir presents. En detecto un parell, almenys. Un, que ens acabem pensant que la política (i no tan sols la política) és sempre cosa de fer riure, que tot gira al voltant de la part més frívola i interessada, que és la que és més senzill d'enriure's-en. I l'altre, que, donat que s'han traspassat ja força límits fins fa pocs anys impensables (la monarquia, el Papa, el terrorisme...), que tot, absolutament tot, és vàlid per riure's-en. Aquest és el motiu que ha portat a Manuel Mas a expressar en públic els seus dubtes. Segurament hi haurà qui sospiti que una persona que es dedica a la política expressi els seus dubtes justament d'un programa de sàtira política, però aquest és el meu únic "però".
:
La televisió ens mostra cada dia exemples similars. Les interioritats de qualsevol persona i de qualsevol família poden veure's airejades sense cap mena de pudor, trobem normal la comercialització del cos i de les relacions personals a través dels mass media. Per entendre'ns, hem passat de seguir el model de models i princeses (model Hola) a veure'ls-hi les calces, les infidelitats, les febleses que convertim en riota. I no ens hem quedat en aquest nivell, ara s'ha democratitzat el fet de ser famós (model Tomate). Seguraent el primer model era encarcarat i antic. El segon model és més divertit, sí (la diversió, el gran objectiu), però també és molt més denigrant per la integritat personal. També aquí a democràcia ha de saber acordar uns nous límits. I segurament aquesta és la tasca pendent que genera els dubtes que l'il·lustre blocaire expressava.
:
El que deia. Cal fer èmfasi en la fragilitat del poder (ep, de tot el poder, no tan sols del democràtic, no siguem enzes); sí, i és bo l'humor, especialment el que ens fa riure de nosaltres mateixos. Però encara és més urgent refer la cultura del respecte a la integritat personal, reinventar potser els mites moderns (i els tabús moderns... o algú es pensa que podem viure sense tòtems i tabús?) i cercar en els altres les virtuts que ens agradaria tenir (encara que sigui assenyalant els defectes) i que, òbviament (l'humor també ens n'ha fet adonar) no tenim. O algú es pensa que podem viure sense ídols?
:
Publica un comentari a l'entrada