dimecres, novembre 24, 2010

Un ultra demana el vot per Mas #garantiadeprogres

Miró i Ardèvol amb CiU

Un dels ultracatòlics més tronats de casa nostra, obsessionat pel sexe i fervorós partidari de polititzar la religió, conegut per les seves condemnes a l'homosexualitat o a les esquerres, demanava dilluns passat a La Vanguardia el vot per persones "serioses" com Artur Mas o Duran i Lleida. Després d'intentar fer un partit, i fracassar rotundament, sembla que torna al lloc de sempre, al partit de la dreta nacional. La seva organització pseudo-religiosa (de fet, només sé d'una persona que hi pertanyi: ell) ja havia deixat ben clar a qui no s'ha de votar, fet que contrasta amb l'actitud prudent i respectuosa amb la responsabilitat dels fidels que han tingut els bisbes de Catalunya. Això és el que porta Artur Mas al darrere...

La religió i la campanya

Fa de mal combinar, sens dubte, la pólítica amb la religió. En un país com el nostre, on l'adscripció i la pràctica religiosa és transversal i no pressuposa cap vot a priori (cosa que en temps del pujolisme no estava tan clara, diguem-ho tot), és un terreny on hi predomina el respecte, a banda d'alguns que pretenen treure rèdit de l'anticlericalisme. En aquest marc, val la pena llegir la sèrie que publica aquests dies CatalunyaReligió sobre les opinions dels duiputats davant el fenomen religiós (1, 2, 3 i 4...) o l'anàlisi dels programes electorals de cada formació sobre el tema religiós que ha fet Jordi Puig des del seu bloc.

A qui votarem els catòlics?

Les darreres enquestes sobre adscripció religiosa revelen una alta identificació de catòlics amb cada una de les formacions, grosso modo. De manera que els catòlics votarem el que ens plagui, només faltaria. De manera que, qui pretengui orientar el vot des de l'Església està enredant i força. Un servidor, catòlic, votarà el PSC, per exemple. I la principal raó no és en l'actitud que el PSC tingui davant el fenomen religiós o davant l'Església (que, cal dir-ho, és una actitud que comparteixo en molt bona part), sinó sobretot pel seu programa. L'ampliació dels drets a les persones o la millora de l'abast i la qualitat dels serveis públics (salut, eduicació, seguretat, prestacions) perquè arribin -especialment a aquells que no poden rebre-ho de cap altra manera, o la consideració de la ciutadania -sobretot les classes populars- com a agents polítics i no com a simples espectadors em semblen arguments de pes. Perquè a la religió a la qual pertanyo interessen més què fas a la gent (independentment de la seva pàtria, llengua o religió) que no pas què dius que ets. Almenys això és el que demana l'Evangeli.

Publica un comentari a l'entrada