dimecres, de novembre 06, 2013

Un sord-mut a Venècia

Foto: meva. 

"Brunetti en tenia prou amb la possibilitat d'estar-se dret i contemplar els edificis i la llum, fascinat, com li passava sovint, per la seva bellesa infinita. pedra, cel, or, marbre, espai, proporció, caos, desordre, glòria". 
Donna Leon, L'ou d'or, Ed. 62, Barcelona, 2013, p. 154.

Sí, ja m'he llegit l'últim llibre de Donna Leon, de nou protagonitzat per Guido Brunetti, un comissari de la policia de Venècia amb una família ben normal, tot i que tirant a culta, uns fills més que adolescents, ja, amb un cap talòs que té una secretària súper eficient, uns col·laboradors molt humans i un paisatge fascinant. Venècia, cec que ho he dit ja força vegades, és una ciutat impressionant. El que no veiem els turistes, la sang que corre en les seves venes (i que fan que no sigui una ciutat tan encarcarada com a vegades sembla), és a dir, la que la fa viva, és una sang preciosa i bruta alhora. Com a tot arreu, de fet.

En aquest llibre, la mort sobtada d'un sord-mut a qui tots creuen retardat, un home invisible, doncs, apareix sobtadament mort en el que sembla clarament un suïcidi. El nas i la destresa de Brunetti per recomposar el relat passa per aquestes venes, per la grandesa humana i el fàstic, per la misèria i la necessitat de restutuir l'honor tan poc usat per aquesta pobra víctima.

Aquesta vegada m'he fixat, especialment en la manera de narrar de Donna Leon, sobretot en l'exactitud en què disposa les accions temporals o la capacitat per descriure el que passa per dins del comissari, potser el més profund, potser el més sòlid, per moure's en una ciutat plena de canals, de palaus amb peus de fang, una ciutat tan líquida com la nostra societat actual; líquida de sang i aigua. El que passa per dins en contrast (o a vegades potser no tant) amb el que passa per fora: l'odi, la hipocresia, l'aïllament (¿us imagineu ser sord-mut a Venècia?), l'estultícia, la desconfiança (o la confiança, també), el punt de referència de la família, les relacions entre els companys de feina...

Embaladits i fascinats per aquesta contemplació, ja esperem el següent episodi del nostre comissari més familiar.
Publica un comentari a l'entrada