dimarts, de novembre 05, 2013

Una nova esquerra. És urgent.

Raquel Martín | El País

És evident que, ara com mai, l'esquerra europea, sobretot, viu una crisi evident. Tant per la pèrdua del seu pes relatiu a les respectives eleccions, com per la sensació de no saber donar respostes als reptes actuals que no vagin més enllà de gestos reactius. Penso amb el proteccionisme davant el desmantellament de l'Estat del Benestar o recuperació de discursos clarament periclitats com, a Espanya, per exemple, l'anticlericalisme o el republicanisme. La crisi, doncs, inclou Espanya i, de manera molt especial Catalunya, on s'hi afegeix una altra capa d'incertesa amb les dificultats de presentar una alternativa federalista en una societat polaritzada en dues opcions ben diferents. Però el seu mal, diguem-ne, és a escala europea, almenys.

Dilluns passat, a El País, els professors José Luis Álvarez i Ángel Pascual-Ramsay signaven un important article que subscric al cent per cent i que, resumint (si es pot, que crec que no), planteja una interessant disjuntiva. O bé l'esquerra es refugia en el parapet ideològic de la conservació (confonent l'Estat del Benestar, un instrument, amb una finalitat) o bé es presenta com aquell moviment de canvi que vetlla perquè el conjunt de la societat se'n pugui beneficiar perquè tots i cadascú de nosaltres desplegui tot el seu potencial. Ells opten, òbviament, per aquesta segona opció, tot i ser la més complicada. "Sin esta renovación la izquierda corre el riesgo de confirmarse como opción electoralmente menor, conservadora de un status quo desarbolado por la globalización y abocada a la irrelevancia", adverteixen. 

Els autors, així, fan algunes propostes. El canvi del subjecte de l'esquerra, per exemple (qui són "els nostres", avui? ens hem de preguntar); assumir el paper relatiu i secundari de l'Estat davant les iniciatives de cooperació; el rol central de l'educació emancipatòria; la democraitització dels mercats i les institucions; l'eixamplament del discurs a unes classes mitjanes en procés de precarització... propostes que convindira tenir molt en compte, opino.

I acaba (tot i que s'ha de llegir tot), amb un paràgraf sensacional, un pèl angoixant... sobretot perquè em temo que alguns dels riscos ja són una realitat ben evident. També a Catalunya. Us el deixo:

La tarea es urgente. La izquierda con vocación de gobierno sigue cayendo en voto pese a que la crisis la gestiona ahora la derecha. La razón es que hoy es difícil saber qué espera de las personas, a qué cree que pueden aspirar, qué valor tiene para ellas el trabajo, y cómo se despliega eficazmente la solidaridad. Sólo protestar, estar a la defensiva, esperando que la derecha falle, es insuficiente. La elección para el progresismo es clara: resurgir ofreciendo la alternativa innovadora que pueda concertar una mayoría o desaparecer ante una nueva corriente política más transformadora, dejando entre tanto a las clases trabajadoras y medias sin alternativas a los populismos.

Publica un comentari a l'entrada