dijous, d’agost 07, 2014

Menys "moral" a la política


Tothom diu que la corrupció, o senzillament moltes males pràctiques al món dels partits i les institucions públiques, han dut al descrèdit de la política. Sospito que hi ha elements més complexos però, certament, la manca de "qualitat" que atribuïm a la política afavoreix, a parer meu, reaccions al marge d'ella. No parlo de la "desafecció" passiva que, en bona part, explicaria l'alt grau d'abstenció en alguns processos polítics dels últims temps, sinó d'una "reubicació" activa del vot en opcions clarament diferents de les que s'associen a l'statu quo constitucional. A parer meu, aquesta reubicació té trets prepolítics molt reveladors de l'esgotament del model polític traçat des del 1978. El principal tret, segurament per oposició a la cantarella diària de processos judicals oberts per corrupció lligats a la política, és el "moral". L'atzucac de la revelació del pressumpte frau fiscal del president Pujol, i el successiu rosari dinàstic, introdueix a Catalunya una variant brutal per la defenestració com a "referent moral" d'algú a qui, de fet, tot i que no l'he votat mai, val molt més com a "referent polític", però que s'havia entestat en projectar el seu vèrtex moralitzador més enllà de la seva obra política.

Temps durs, valors tous

Així, doncs, les respostes ciutadanes més genuïnes de la "crisi de la política" no tenen lloc en termes polítics sinó en termes morals. ¿Com casa aquesta tendència amb les que s'observen respecte al relaxament dels valors comunitaris i l'exalçament dels individuals i utilitaris de la que parlen els experts? Apunto dues modestes hipòtesis. Una, per la llei del pèndul; com que trobem a faltar límits els reclamem. Límits als sous i mandats dels polítics, límits a la privacitat de la seva tasca, límits fronterers a Catalunya, etc... "Fins aquí hem arribat!", i hi posem un límit. Dues, per l'absència d'institucions "productores de moral" prou creïbles (que com l'ex-president, han perdut el títol d'honorable). D'aquí la simpatia i esperança pel Papa Francesc també entre el món no catòlic, com a contrapunt d'una Església que mentre condemna l'homosexualitat amaga abusos dels seus clergues a infants, per dir-ho pel broc gros. Si entre Francesc i tots plegats no s'arregla, és probable que en la recerca de "referents morals" no hi torni a haver l'Església i, com deia Chesterton, acabem creient en "qualsevol cosa", és a dir, subtituint les opcions polítiques per opcions morals, posem per cas.

¿Moral o política?

Podria posar l'exemple de Podemos o de la idependència com a fenòmens típics d'aquest procés. Els primers, denunciant la "casta" ("tot els problema de la política són els polítics i n'hi ha prou en ser autèntic perquè tot comenci a canviar"); el segons, situant la qüestió en confondre independència amb llibertat i, òbviament, preguntant-se a continuació si hi tenim dret o no. No, posaré un cas més proper. Ara fa pocs mesos, el govern espanyol va instal·lar una tanca a la frontera de Melilla amb objectes tallants, de manera que, qui vulgués saltar-la, rebia contundents ferides o amputacions físiques. És una barbaritat, esclar, i així ho va deuniciar tant l'oposició com moltes entitats ciutadanes, inclosa l'Església catòlica. Jo, però, de l'oposició n'esperava alternatives polítiques, no denúncies morals (i prou). La pregunta moral és si això és lícit de fer i la resposta sembla que és no. La pregunta política és una altra: "i vostè, ¿què creu que caldria fer contra la immigració il·legal?". En situar el debat públic en l'esfera moral, en el fons, legitima per a la política l'única resposta existent, la de la tanca. Igualment passa, penso, amb la qüestió palestina o els desnonaments. No, els polítics han de presentar-nos alternatives polítiques (és a dir, parcials, compromeses, incompletes, pactables, lletges), encara que sigui una feina ingrata i, esclar, poc autèntica. La moral, doncs, és pre-política i, tot i que és obvi que és un àmbit també de consensos polítics, el de la prepolítica, no és el lloc natural de fer-ne.

El dilema català

En el cas de la deriva independentista d'un bon gruix de la societat catalana (en busca de "reubicació activa", com deia abans) i el seu caràcter definitiu i definitori de la política catalana dels últims dos o tres anys, el dilema es concentra també en el buit polític vertiginós que el presideix. Prova d'això ha estat el ridícul a què han jugat els presidents Mas i Rajoy per justificar que no es trucaven. ¡És el principal desafiament dels dos governs i no troben temps de trucar-se! Quan penso que són tan insensats que potser no hi ha ni un equip negociador a l'ombra m'entra una suor freda. ¡En mans de qui estem! La meva part optimista, però, es mira el dossier dels 23 temes "aliens al Tema" que sembla que el president Mas va dipositar damunt la taula monclovita. Bé, si hi ha vint-i-tres coses més a parlar és que anem bé. Però, i tornant al fil, no deixa d'haver-hi una sensació molt angoixant d'absència de propostes polítiques i de sobre-presència de consideracions "morals": "volem votar", la primera; "som una nació i tenim dret a la independència", la segona; i anar fent. Una actitud pre-política davant la qual n'hi ha una d'idèntica, però a l'inrevés, considerant la unitat d'Espanya com a "bé moral", com diu l'arquebisbe Rouco Varela, o la que manté el Govern que podríem anomenar post-política: s'ha de complir la llei i farem tot el possible per fer-la complir. Fins i tot les lleis fiscals, com ha comprovat Pujol.

Entre la pre-política i la post-política, doncs, trobem a faltar la política, que les enllaça, que compleix un rol insubstituïble per cap de les altres dues. Que es distancia del moralista, com bé sabem des del Reneixement, però també del buròcrata; els que mai pactarien, ni cedirien, ni posarien el "programa màxim" en segon terme ni mirarien el que miren els polítics que ho són de veres: què hi podem guanyar i què ens convé. A mi, esclar, però també amb qui negocio. I que deixarien la resta als capellans i als funcionaris. O als qui en tinguin vocació.

N'he parlat a "Valors tous en temps durs", "La moral de les putes", "Un pacte amb l'entusiasme sisplau" i "El rebuig adverbial".
Publicat avui a CatalunyaReligió.cat en català i castellà.
Publica un comentari a l'entrada