dijous, de febrer 26, 2015

La jungla de l'asfalt



Ara que vénen eleccions, correm-hi tots, l’ajuntament ha tingut la gentilesa d’asfaltar alguns dels carrers de Mataró. Per tal de fer-ne el màxim possible, m’imagino, el govern ha optat per la solució barata. Poso una capa sobre l’asfalt que ja hi havia i santes pasqües. Si l’asfaltat de sota estava malmès (tot i que això repercuteix sens dubte a les capes posteriors), tant és. Segur que arriba bé al mes de maig i quan arribin les tempestes l’alcalde actual ja haurà fugit. Ep, no és una mala solució. Però generalitzar-la em temo que és “pan para hoy”. La prova del que dic es veu molt clarament al carrer de Sant Sadurní, on la calçada ja arriba a les voreres, acumulant capes. 

Diran vostès que és un problema menor, una queixa de tiquis-miquis més pròpia de jubilats. Que tots els governs s’apressen amb coses d’aquestes quan arriben les eleccions. I potser tenen raó. Jo m’ho miro com un bon exemple del que ha estat aquest mandat municipal. No s’ha aprofitat el moment de crisi per replantejar les estratègies de ciutat, en cap nivell, cosa per a la qual no fan falta quartos. Només idees, ganes, confiança. ¿Ens hem preparat per les conseqüències de la nostra evolució demogràfica, o econòmica? ¿Es pot saber quin valor afegit té la ciutat de Mataró en un món hipercompetitiu? ¿Com imaginem els nostres barris els propers deu anys?

En aquest sentit, he de dir que em va alegrar molt que, finalment, l’alcalde adoptés el discurs metropolità que CiU havia negat sempre a la nostra ciutat. “Mataró ha de ser la pota nord de l’àrea de Barcelona”. Molt bé. La frase és copiada literalment de l’alcalde Baron, però cap problema. També em va agradar el seu discurs en l’aniversari de l’escola universitària, al Tecnocampus, o quan demanava a les entitats ciutadanes mostrar amb orgull els valors que practiquen. ¿Què vull dir, amb això? Que si bé és cert que no coneixem ni coneixerem mai -em temo- quin és el model alternatiu de ciutat que CiU proposa al que fins el 2011 havia liderat el PSC, m’alegrava que, almenys, l’actual mandatari tingués com a propis els grans eixos d’aquest lideratge. Però, “mi gozo en un pozo”. Els discursos acaben aquí. No sabem quins reptes proposa per engrescar-nos junts… S’han quedat en blanc. Com en el “llibre blanc” de la cultura, un paper esgrogueït de fa un any, literalment en blanc, al que ara també, correm-hi tots, han decidit posar-hi un capa d’asfalt. O un logo.

¿De què parlarem, així, a la propera campanya electoral? ¿De la independència? ¿De les disfresses? ¿No és l’hora de parlar de cap on volem anar? ¿Podríem elevar una mica de res el nivell? No ho dic perquè a mi m’agradi, això, sinó perquè podríem acabar pensant que l’únic pel que serveix l’ajuntament, és a dir, la nostra administració comuna, és per anar posant capes d’asfalt. I, si és així, si no tenim projectes col·lectius, potser ens convertim en una jungla.

Article publicat a capgròs.com
Il·lustració: fotograma de 'La jungla de l'asfalt", de John Huston (1950) 
Publica un comentari a l'entrada