dimarts, de febrer 03, 2015

Margarit i tu


Estimar és corregir,
suprimir, matisar.
Buscar des de quin lloc
i què recuperar.
(Joan Margarit, "Un viatge al novembre", fragment, op. cit., p. 85)

M'ha cridat l'atenció que, a l'últim llibre de poemes de Joan Margarit, ressoni vàries vegades la paraula humilitat (alguna vegada, humiliació, p. 33). Margarit, de qui coneixem les "posicions" vitals des d'on escriu arran de la seva magnífica producció poètica d'aquests últims anys, sap que les empreses que es proposi de fer hauran de ser amb una notable humilitat. La "resta de la vida", diu, entre la infància i la vellesa, "és la confusió de tot el que no he entès" (p. 99). Una humilitat a la que apel·la no tant per l'edat, sospito, sinó de l'experiència de qui ha viscut, anàlogament a la seva professió, "construint edificis" des de fonaments que un dia somia, angoixat, que no hi són (p. 87). I que afronta en un moment que fins i tot les pors, i el propi passat, se'n van (p. 23).

Potser l'única empresa que val la pena emprendre, reemprendre, és la de l'amor, per a la qual l'autor busca lloc, bastides ("la vida són també bastides", p. 17), material, horitzó. Ara, ¿és "contenible", l'amor? ¿Es pot "corregir, suprimir, matisar"? ¿Ës un lloc, com voldria un venerable arquitecte o un ocell preparant la primavera, el que li cal per "recuperar-lo"? ¿L'amor, que és molt més que un sentiment quan és desig inabastable, ens duu o el duem? Aquestes són les grans pregunta que ens fa el poeta, qui es compara amb "el client difícil d'una puta", mantenit-se alerta "al més mínim murmuri de l'amor", sabent que "l'entusiasme i la convicció" no ho poden suportar tot (p. 73).

De Margarit aprofito per detacar algunes coses. Com el caràcter narratiu, només sobtat per un pensament punyent, gairebé lapidari, dels seus poemes. O el "paisatge", sovint plujós, tardorenc ("En el so humil amb què la pluja cau / hi ha l'origen remot de les paraules", apel·lant a la tristesa i el record ("Saber estar trist és una fortalesa", adverteix, p. 45), amb música de jazz i autors contemporanis que semblen desfer-ho tot i estan fent néixer "un altre Orfeu" (p. 77). La memòria com a fonament narratiu. I el"tu" com a ineludible objecte (i qui sap si subjecte) de l'existència. El eclaradament adnòstic Margarit sembla escriure un dels salms quan diu que "cap consol pot servir si no parla directament a un tu" (p. 107).