dimecres, de maig 27, 2015

En Bote i el "Museu Bassas"


És evident que, d'entrada, estic molt content dels resultats electorals de diumenge a Mataró. Com repetia als meus companys, ens trèiem l'espina clavada dels resultats de 2011, on per primera vegada perdíem tot i empatant de regidors amb CiU (8 a 8), fet que va desencadenar (entre altres coses més importants) la meva renúncia com a primer secretari del PSC. Em trec l'espina, els deia, i tanquem el parèntesi d'un magre govern de CiU. La segona bona notícia, encara que ja la sabíem de fa mesos, és que l'actual alcalde no repetirà. Crec que els resultats confirmen que, a banda de motius personals (en els que no m'hi fico ni sé quins són), hi havia evidents motius polítics per no optar a la reelecció. "Aquestes coses me les porta en Quim", acostumava a dir de determinats temes dels que s'espolsava les responsabilitats. Les derrotes, es veu que també.

Els reptes de Bote

Això vol dir que, a la vista dels inaudits i estrambòtics resultats de diumenge (em refereixo a l'esmicolament i a la presència de nou grups al Consistori), sembla evident que David Bote serà l'alcalde. Té una bona colla de reptes al damunt, alguns de caràcter estratègic (el caràcter que ha faltat aquests quatre anys), d'altres més programàtics i operatius (al seu equip, ningú no ha estat mai regidor) i, evidentment, el de la governabilitat. Aquesta, una altra cosa que hem trobat a faltar en un govern de l'últim mandat amb només un terç de suport del Consistori i el PSC treient-li les castanyes quan convenia. En fi, espero que tingui molta sort.

Els deures

Hi ha un parell de coses dels resultats que em preocupen bastant. Una, com és obvi, té a veure amb el PSC. Un dels riscos de guanyar és el d'ajornar les reformes. El PSC, que a Catalunya ha perdut molts vots tot i ser la segona força, n'ha perdut uns 1600 a Mataró i bat el rècord dels seus pitjors resultats. No ens podem permetre el luxe de pensar que tot està fet i que una mena d'inèrcia misericordiosa acabarà de rematar la feina. La reconstrucció de l'espai de l'esquerra democràtica i federalista és tan necessària com titànica.

La segona (que té a veure amb la primera) correspon a la pèrdua de transversalitat dels "grans" partits mataronins. Jo aquest tema el veig clau. El PSC, que és el primer partit a la majoria de barris (vegeu-ho aquí), ha passat a ser gairebé residual al Centre i l'Eixample. I a ERC i CiU els passa el mateix, però intercanviant territoris. Els "segons" també són bastant diferents, mentre que el PSC competeix amb "Volem" (que ha substituït el PP) en territoris on guanya, CiU i ERC s'intercanvien el paper. Aquesta tendència és tan acusada que, com dic, em temo que explica moltes coses de fons que ens hauríem d'atrevir a mirar-nos cara a cara. 

El Museu Bassas 

Per posar un exemple. Al debat entre candidats que es féu al Teatre Monumental, la cap de llista de "Volem" va protagonitzar una divertida anècdota confonent "Bassat" per "Bassas" (o sigui, jo; amb la qual cosa hi ha hagut quinze dies de conyeta). Ella i el seu community manager. Bé, fora de la conya, el que proposava aquest partit era plantejar-se portar el Museu Bassat a Rocafonda. Una boutade, esclar. I una mica paternalista. Però molt indicatiu del soroll de fons: barris que volen projecte, perifèria que vol centre, ciutat amb neguit per alguna cosa que té a veure amb el fons de la pèrdua en picat de la transversalitat política dels partits. I una intuïció: el qui la recuperi, doblarà els resultats.
Publica un comentari a l'entrada