dimarts, de maig 19, 2015

En defensa del castellà a Catalunya


Com que en aquestes eleccions municipals a Mataró el personal s'està avorrint força, el ministre Wert, amb l'ajuda d'algun tribunal, va sortir a animar-la. Fet i debatut, a dues classes de primària a l'Escola Pia Santa Anna, com si no n'haguessin tingut prou de tenir-me per alumne, els cau la maledicció d'haver de fer els canvis per assegurar, almenys, un 25% de classes en castellà en alguna matèria troncal. ¿Què té a veure això amb les eleccions municipals? Res, òbviament. Però la manifestació contrària a aquest fet, i en suport al centre, ha estat la més multitudinària que s'ha fet a la ciutat els darrers temps i, esclar, supera qualsevol altre acte polític que s'hagi celebrat durant la campanya. ¿Com incideix, però, en el debat polític local? A parer meu, molt i, especialment, a reforçar l'eix nacional, no fos que decaigui. És obvi que l'escenari més propici al PP és mantenir viu l'eix nacional, a Catalunya. Quan el debat ha estat un altre, el PP hi ha perdut estrepitosament. Vivim una mena de Majèstic maquiavèl·lic però ara jugant amb foc.

Fora, si podem, de parlar de les tàctiques d'uns i altres i del pervers pa que s'hi dóna, un innocent com jo podia preguntar-se pel fons del problema explícit, és a dir, quin rol ha de tenir el castellà a la Catalunya del segle XXI, després de més de trenta anys de les lleis de normalització lingüística i d'autogovern. I quin gra i quina palla hi ha enmig del foc creuat entre la recentralització impulsada pel PP ("espanyolitzar" els catalans era l'objectiu explícit de la llei Wert, segons el propi ministre... donant la raó als que creuen que espanyol i català són dues identitats incompatibles) i la secessió "emancipatòria" d'una part de l'arc polític i d'un munt de gent que hi viu il·lusionada, amb tots els sentits de la paraula. N'hi ha que pensem que ni tota defensa del castellà a Catalunya ha de ser recentralitzadora ni tota defensa del català ha de ser separatista.

Una altra cosa abans de passar al que vull dir, disculpeu que m'allargui. Per mi, el principal risc d'una mesura com la de la llei Wert no és sobre la llengua catalana, tot i que hi és. Tenim una llengua molt resistent i de pitjors n'hem sortit. El principal risc és el social, és a dir, que hi hagi catalans que rebin una educació "per parlar en castellà" i uns altres que en rebin una altra per fer-ho en català. Aquest risc ja existia a principis dels vuitanta, potser encara més gran. De fet, partits com CiU defensaven la doble escolarització com, de fet, s'ha establert al País Basc o al País Valencià amb conseqüències per l'idioma i per la societat que tots coneixem. Una de les contribucions de l'esquerra a la "construcció nacional" fou convèncer la majoria de la necessitat d'un únic model d'immersió com a base per contruir un únic poble i no dues grans comunitats socials a tenor de la llengua, parli el que parli cadascú a casa seva.

La meva humil proposta seria que, des de Catalunya, caldria fer un pla consensuat respecte el castellà, idioma que, a banda de veure'l com una tradicional amenaça sobre l'ús del català, seria bo que miréssim de veure-hi les oportunitats. No sóc independentista i suposo que se'm nota. Però si ho fos, encara ho defensaria més. Les oportunitats de les que parlo revertirien en la cohesió del "nou país" i en les seves potencialitats econòmiques... Compte.

M'explico una mica i acabo. El castellà es parla a Catalunya des de fa molts anys, no és cosa ni de la immigració dels cinquanta ni de la imposició franquista. Es parla a la cort catalana almenys des del segle XV i tenim literatura en castellà també des del Reneixement, almenys (Joan Boscà). No ens hauria de fer vergonya reivindicar-lo com a part del nostre patrimoni. D'altra banda, i això sí que és més recent, una gran part dels catalans actuals té el castellà de llengua materna i molts d'ells d'habitual, per no dir que el conjunt de catalans pràcticament coneixem les dues llengües. Potser això fa que el consum de premsa en castellà (feta a Catalunya, en la seva major part) i de mitjans audiovisuals i cinema en aquesta llengua sigui, tot i l'oferta que hi ha en català, abundant. De la mateixa manera, la producció cultural en castellà feta des de Catalunya, en termes d'aportació al PIB, és important. Tenim el grup editorial més gran en aquesta llengua a Barcelona (propietari, per cert, del major grup editorial en català, també) i també és rellevant la producció audiovisual que es fa a les nostre terres adreçades a la comunitat castellanoparlant, una de les més grans del món. Per últim, si Catalunya fos independent, com recorda sempre l'Albert Branchadell, la comunitat lingüística minoritària (és a dir, a protegir) seria la castellana. Riu-te'n dels "conflictes" d'ara (dos nens, germans, en tota l'escola). 

Per tot això crec que, a més d'una política defensiva de la llengua pròpia, que comprteixo i entenc perfectament, crec que Catalunya ha de proposar una política intel·ligent i atractiva respecte al castellà, que deixi més en ridícul, si és possible, qualsevol intent victimista. Que inclogui parlar-lo a l'escola, sí, en un percentatge que ja decidirem nosaltres (de fet, el 25% el fixa el tribunal perquè la Generalitat es va negar a fixar una xifra...) i que faci alumnes molt ben preparats en aquest sentit (ja que hi tenim el camp abonat). No tenim recursos naturals, els catalans. Però en tenim de culturals que no fa falta importar i que fins i tot podem exportar; un d'ells, i a vegades no ho veiem, és el castellà.

Vegeu també els posts "Escolti'm ministre" (29.7.2007), "Miquel Siguan" (13.5.2010), "Immersió" (9.3.2012), "L'auca del senyor Lara" (1.10.2012) i "Una proposta a Òmnium Cultural" (29.8.2013).

Foto: assemblea.cat
Publica un comentari a l'entrada