divendres, de juny 26, 2015

Llegiu Pedrolo


Fer-se gran deu ser això. Ahir mirava embaladit un documental al Canal 33 amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la mort de Manuel de Pedrolo, que s'esdevé avui. N'hauria volgut més. Un debat, per exemple, no ho sé. En fi. El documental esbossa el que fou la seva vida i obra, gairebé inabordable, i traça algunes característiques de la seva aportació literària. Com hi diu Joaquim Molas e la que devia ser una de les seves últimes entrevistes, hi ha encara pendent un estudi sistemàtic que en tregui les conclusions essencials, de Pedrolo. I afegeix que, segurament, es deu a l'excés de la seva obra, donant a entendre la mandra que fa. Tant per la quantitat de pàgines escrites, comparables només a Josep Pla, com per la diversa qualitat de la seva producció.

Jo m'ho mirava embaladit, dic, perquè tinc Pedrolo associat a la meva adolescència. Tinc la sort d'haver nascut en una casa amb llibres (que és una sort ho vaig descobrir més tard... visitant cases sense llibres), una biblioteca amb uns dos-mil i escaig volums. Llibres molt bons, tot sigui dit, entre els que passava hores i hores. Entre ells, una molt bona representació de l'obra de Pedrolo a qui al meu avi, més lluny que a prop de la seva ideologia, llegia amb delit. La majoria eren primeres edicions, inclosa el Mecanoscrit (que vam perdre i encara em fa mal al cor). No les he llegit totes i, després, jo encara vaig comprar altres volums. Però l'he llegit força i, a mesura que avançava el documental, anava recuperant tènuement a la meva memòria algunes d'aquelles novel·les.

Efectivament, hi ha de tot. L'aposta experimental de Pedrolo acabava amb alguns invents que, almenys a mi, no em convencien gens (tot i que m'ho empassava). Però d'altres innovacions narratives m'entusiasmaven. No cal dir que, a l'adolescència, l'entrada de Pedrolo a les parts més fosques de la nostra existència (per poc decents o per censurades) resulta també un bon atractiu. Era, doncs, un dels meus autors de referència.

Després van passar vàries coses. Es va morir, per exemple, quan jo ja tenia vint anys. En aquella edat, ja tenia altres interessos literaris i altres referents. Pedrolo, a més, tenia la llufa d'autor dolentot. Hi havia també el Pedrolo polític que a mi em semblava excessivament dogmàtic i, en tot cas, lluny meu. A més, la majoria de llibres es van quedar a casa dels meus pares quan vaig marxar-ne (ara, per exemple, no puc consultar els títols, que se'm barregen al cap). És a dir, no l'he llegit més. L'he recomanat força, esclar, més enllà del Mecanoscrit, per exemple, a altres adolescents que, o bé per lectures escolars o bé per circumstàncies vitals, s'hi han acostat obligatòriament o a suggeriment meu.

Certament, la llengua (i potser els interessos, o el context) dels llibres de Pedrolo no són les d'ara, a mi ja em semblaven més de la generació dels meus avis, o a la mena de català literari que es feia servir al franquisme, amb alguns cultismes sobrers, tot i que tampoc abunda massa en Pedrolo. Alguns dels seus temes (la repressió política i de costums del franquisme, l'amenaça nuclear...) semblen remots. Però jo encara els trobo actuals, perfectament llegibles, clarament identificables amb el context dels inicis d'aquest segle XXI... O potser és que em falla la memòria.

Fer-se gran deu ser això, doncs. Una mirada més dolça (potser falsa) a les etapes cremades de la pròpia vida, un retorn adult i crític als referents primaris amb què un comença a treure el nas en aquest món tan complex, un exercici de memòria, un impuls absurd de deixar a les generacions més joves alguns missatges a través de la teva cada vegada més insignificant biografia. Potser sí. Però, si no ho heu fet mai, llegiu Pedrolo. Amb una mica de sort, veureu de què caram serveix això de la literatura.

Foto: Colita.
Publica un comentari a l'entrada