dissabte, de juny 20, 2015

L'oient



Nit rere nit, alço les mans al cel,
aquesta plataforma per llançar pregàries
fora de la seva òrbita a l'espai immens.
Quin oient és aquest,
que sempre està despert i no diu res?
La seva respiració
és l'ascens i el descens dels oceans
en estrelles remotes.
L'arbre prohibit floreix al seu jardí i el rega
amb la pròpia sang. Hi ha alguna fuga
des de la seva ment a la dels nostres inventors?
ja en la primera infància, els seus dits
han estat ocupats amb el pany a la porta
dins una cambra fosca. La combinació
s'està trobant. Què vindrà per sembrar
damunt nostre la seva venjança
mentre duri el tumult?
Alço la meva cara a una altra cara,
els seus trets els dissol
la radiació d'un forat negre.

R. S. Thomas, fragment del recull "A poc a poc retornen els ecos"a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pp. 259-261; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Foto: Cel a Arnes, meva.
Publica un comentari a l'entrada