dimarts, d’agost 04, 2015

¿Unes Santes conservadores?



Observo amb preocupació -i no sóc l'únic- l'evolució de la festa major de Mataró a una mena de tótem a partir del qual mesurar-ho tot. Efectivament, llegint Eliade, les Santes contenen tots els rituals festius possibles per esdevenir la festa "d'any nou" en què es converteixen les dates assenyalades del calendari circular: representació de l'"origen", tensió entre el caos i el cosmos (la rauxa necessària i el seny imprescindible, que diria l'alcalde Baron), la inversió de rols, les figures totèmiques, etc... Havent-se "assecat" els altres fluxos que nodrien el nostre simbolisme anyal (la Quaresma i la Setmana Santa, Corpus, la Puríssima, una mica també Nadal...), és lògic que aquesta barreja d'homo sacer i homo ludens que som quan descansem d'homo faber busqui alternatives contemporànies. La modernitat només ha canviat les dates premodernes amb les postmodernes, no les formes. L'Onze de Setembre, la Copa del Barça (quan la guanya) i -a Mataró- Les Santes, posem per cas, fan el mateix efecte i només m'agradaria saber a quin déu, exactament, reten tribut.

Em preocupa, deia, no aquest pas, que trobo perfectament lògic, sinó el seu caràcter totèmic, central, únic, que pot acabar esdevenint la nostra festa major, tant en l'aspecte pràctic (que es mengi tot el pressupost disponible en cultura) com en el simbòlic, que ara explicaré una mica més. També seguint Eliade recordarem que la principal diferència entre la tradició judeocristiana i les tradicions religioses anteriors (de les que la primera beu, però trenca) rau en el caràcter linial (hi ha un principi i hi ha un final i la vida és un trajecte cap allà en el que nosaltres podem intervenir) contra el circular (tot gira, tot torna, les nostres intervencions són inútils). D'aquesta nova manera d'entendre el món sorgeix el que després n'hem dit el "progrés".

Certament, com que en el nom del progrés s'han comès tantes barbaritats (el Gulag, la bomba atòmica o el canvi climàtic), la temptació del retorn a la circularitat és més ferma que mai. Tant el el camp pràctic (des del "¿per què he d'estudiar si viuré pitjor que els meus pares?" fins al consum Km. 0) com en el camp simbòlic/festiu. Anar tota la setmana d'esma fins que arriben les nits del cap de setmana per omplir-se d'estupefaents o anar per la vida sense saber massa què fer excepte quan vénen les Santes. Ja sé que exagero, però m'agradaria advertir que tants riscos té el "progressisme" de deixar assecar les fonts de l'espai públic simbòlic/sagrat i adorar la tècnica i la practicitat com el de caure a la roda del temps i a la fatalitat que castra tota capacitat de canvi o millora.

"Quizá tienen razón los días laborables", deia en un poema Gil de Biedma. A veure. Potser resulta que no treballem tot l'any per celebrar Les Santes (o el que sigui) sinó que les celebrem per transformar la manera com treballem tot l'any, fent-la una mica més festiva (solidària, alegre, trangressora, compartida). A veure si resultarà que l'home no està fet per la festa, com pensàvem, sinó la festa per l'home, com ja deia Jesús de Natzaret, que no sé si us sona. És un sant que no té cap festa major enlloc del món.

Referències
Publica un comentari a l'entrada