dijous, de setembre 24, 2015

Marco, el mirall


S'ha escrit molt sobre l'últim llibre de Javier Cercas, El impostor (Penguin Random House, 2014), de manera que no m'estendré gaire. Sobretot, vull dir que és un molt bon llibre i que recomano. Per la forma i el fons. La forma, com ens té (ben) acostumats Cercas, depassa els gèneres literaris. En aquest cas, podríem dir que és una crònica on l'autor ens explica com va recomposant les peces d'una narració, és a dir, la vida "real" d'un personatge, Enric Marco, que un dia es va saber que l'havia amagat explicant-ne una de fictícia molt més interessant i excitant. Una crònica amb les vicissituds i les reflexions (literàries, morals, polítiques) que necessàriament hi han sorgit en els anys en què ha invertit en el projecte, que inclou, com a treball de camp, una sèrie d'entrevistes mab el propi interessat.

El fons, tot i així, encara és més ric. El gran tema del llibre és, com ha dit l'autor, no tant Marco com la necessitat que tenim tots, en més o menys mesura, de construir un personatge fet de petites o grans impostures, per no dir directament mentides. Aquesta és la gran interpel·lació del llibre. Però com en tota bona novel·la (si ens atrevim a qualificar-lo així), hi ha moltes més salses en les que mullar el pa: les diferències generacionals en afrontar aquest cas, per exemple, amb la participació del fill d el'autor. El papanatisme davant els relats "autèntics" que l'anomenada "memòria històrica" també se'n ressent. O, dit d'una altra manera, la difícil relació entre "veritat" i "realitat", que ens porta sempre tan despistats. L'actualitat del Quixot, també. O, de manera més abstracta, la dificultat de discernir entre el relat necessari a les nostres vides (sense el qual no les comprenem) i l'embelliment d'aquest relat amb l'excusa de fer-lo més atractiu i autèntic, oblidant-nos de la vida real que embolcalla. Els límits de la privacitat. Algunes misèries de la nostra transició (el relat de la vinculació de marco amb la CNT o el món universitari). I moltes més coses. En tot cas, l'autor pretenia (com diu la dita) no tant fixar-nos amb el que assenyala el dit índex quan cacem algú amb una mentida com, de fet, el que assenyalen els altres tres dits discrets. És a dir, fer-nos de mirall. Fer-nos recordar que segurament cadascú de nosaltres té prous motius per no tirar la primera pedra.
Publica un comentari a l'entrada