dimecres, d’octubre 07, 2015

Vuit pinzellades

I


De les eleccions ja fa força dies i no n'he dit res perquè veig que no tinc massa res a dir del que amb molt de seny han apuntat alguns analistes aquests dies. Només vull fer algunes breus consideracions.

Primer. Ja sé que tot es pot llegir de moltes maneres, però qualsevol anàlisi ha de tenir en compte els resultats, que s'han de mirar i remirar abans d'emetre (pre)judicis. Us passo aquest senzill full de Gesop amb les principals dades dels resultats, aquí.

Segon. Ara no em vull fer el mestre tites, però el divendres abans de les eleccions un servidor (no calia ser massa intel·ligent) ja preveia que abans que la independència i el (per mi) ignot camí per assolir-la el primer problema seria més pràctic: la tria de president. Que el candidat a la presidència de la Generalitatd de la formació guanyadora (amb un escó menys que la resta de partits, excepte la Cup), anés de número 4, ja era tot una declaració d'impotència. La (falsa) modèstia del "per tirar endavant el procés jo estic disposat a retirar-me" ara passa factura, de nou.

Tercer. A banda d'altres consideracions, potser més importants, la lluita interna dels partits pro-independència ha estat pel lideratge del "procés", ja des de 2012, quan el president Mas dubtava si assumir o no les tesis del moviment que aleshores prenia una gran força. El resultat, recordem-ho, va saldar-se aleshores amb menys diputats per CiU i, avui, amb menys diputats dels dos partits que integren Junts pel Sí respecte el 2012. El "rum-rum" de la pugna d'ERC i CiU pel lideratge, sumada avui amb els imprescindibles (?) 10 diputats de la Cup, perfectament lògic, d'altra banda, és ja avui una de les principals amenaces del "procés".

Quart. Per mi, el millor titular de la jornada el va donar José Antonio Donaire en un twit: "Un resultat prou ampli com per a no fer res. Un resultat prou estret com per a fer-ho tot". Efectivament, els partits que tenen com a objectiu la proclamació relativament ràpida d ela independència de Catalunya van assolir la majoria al Parlament, de manera prou clara com perquè el tema esdevingui central a l'agenda espanyola i hi hagi moviments, no necessàriament en la mateixa direcció que aquesta majoria, que pretenguin resoldre l'atzucac. Però també és cert que el nombre de vots (fins i tot en el cas psicològic que s'hagués superat el 50%, que no ha estat així) no avala cap proposta de ruptura a curt termini, de manera que la necessitat de "moure fitxa" sigui també un tema central a la política catalana.

Cinquè. Ens trobem, doncs, en un cas típic d'enrocament. De confrontació. Els partits partidaris del diàleg i de les reformes estructurals a nivell espanyol han baixat la seva representació al Parlament, tot i que, almenys així ho espero, estan cridats a fer un bon paper. L'enrocament, a l'espera que un dels dos blocs faci callar l'altre per sempre, és el millor aliat del manteniment de l'statu quo. Qui s'ho juga tot, qui va "a totes", és possible que es quedi sense res ja que, en política, amb prou feines s'obté una part del que es desitja. Sé que hi ha molta gent que ha opta per les opcions independentistes indignat pel comportament del Govern espanyol i amb la pretensió de donar "trumfos" al Govern català per negociar amb més força una posició que acabi, senzillament, amb més respecte pel país. Les posicions negociadores, en temps de confrontació, són preses com a febles. Ara, però, és l'únic que ens pot salvar. Tot i que potser haguem d'esperar més enllà de Nadal.

Sisè. Diuen que demà dijous els dirigents de la Cup explicaran quina és la seva posició respecte a la investidura, conscients que són l'únic grup que la pot fer possible, ara per ara. Jo ja sé que aquests xicots generen molta simpatia, i alguna condescendència. I ja se sap que en tinc una opinió no gaire bona, per dir-ho suaument, que esbiaixa la meva percepció. Però vull advertir que tant l'estratègia que han presentat per assolir la independència, amb crides a la desobediència, a la resistència i a la ruptura, com el pressumpte programa que pretenen portar a terme en cas que mai governin, que semblen les normes d'una casa ocupa manada per soviètics, són una amenaça important per al nostre país. Tothom em diu que res, que "ja es moderaran ara que sabran el pa que s'hi dóna", però jo no les tinc totes. Ho dic perquè l'endemà de l'elecció del president, el Govern haurà de prendre decisions. I no em refereixo a les històriques o èpiques, sinó a les normals, a les de "governar el dia a dia", com diu sovint amb menyspreu l'actual titular. Aquest, per si no en teníem prou, és un altre dels problemes grossos que ens està caient al damunt.

Setè. No estic massa d'acord en què els resultats electorals mostrin una fragmentació del país que, sobretot, passa per una mena de falla entre els partidaris del sí i del no, perfectament perfilables els uns dels altres (per barris, per llengües, per consum televisiu...). Senyors, qui ara descobreixi que la nostra societat és plural, amb interessos diversos i dinàmiques molt diferents és que no ha entès de què va, exactament, aixó de la "nació". I que es pot ser perfectament "un sol poble" amb aquest trencadís tan gaudinià. A mi, el que em preocupa (i ho vaig dir també de les últimes eleccions municipals) és que pràcticament no hi hagi partits transversals. Cosa que em fa pensar si hi ha o no projectes comuns per a tot el país o, almenys, amb presència més o meys regular en vàries de les "caselles" teòricament incompatibles de l'electorat català. El procés d'endogàmia de les relacions humanes (no tan sols a Catalunya i incrementat gràcies a la xarxa) i de la cultura em sembla també un dels advertiments seriosos que caldria començar a abordar.

Vuitè. No vull acabar sense dir que a mi, Miquel Iceta, em va agradar a la campanya i espero que faci un bon paper a partir d'ara. Els resultats, molt per damunt de les enquestes, però, són encara baixant a la tendència del PSC, que no pot ajornar més saber què vol ser quan sigui gran. Per tornar a ser gran, ja m'enteneu. Aprofitem-ho.

I aquí ho deixo. He dit que seria breu i m'he enrotllat com una persiana. Semblo un polític.
Publica un comentari a l'entrada