dijous, d’octubre 29, 2015

La sèrie "Carlos" i la transparència

O

El més interessant de la sèrie Carlos, Rey Emperador, que s'emet a TVE1 els dilluns, és l'entreixinat de poders i contrapoders que relatrivitzen el del propi monarca i, amb això, l'aparició de les regles pròpies de la política en clau plenament renaixentista. El rei Carles, que me'l pinten guapo i no ho devia ser gens, expressaria, segons la sèrie, la tensió de l'adaptació d'un home de conviccions cavalleresques al nou paradigma del qual el seu avi, Ferran II d'Aragó, n'era un exponent (serví d'inspiracó a Maquiavel per escriure El Príncep). 

M'imagino que els historiadors s'estiraran els cabells si no cauen en què la sèrie, com tota dramatització, no és una lliçó d'història ni un documental sinó un producte de ficció televisiva. És a dir, no pretén tant el rigor històric com transportar-nos a una història de ficció que corre anàloga a la nostra vida, i és així, crec, com s'ha de llegir. Fet que no exclou, esclar, que sigui molt més fàcil, per als llecs, acostar-se als fets històrics a través de la seva dramatització que a través dels llibres d'història. Jo, que em considero bastant ignorant en qüestions d'història tot i que m'agrada molt, al·lucino per la ignorància encara més gran que hi ha entre força gent dels meus contemporanis. No m'estranya que la manipulació de la historiografia per a finalitats polítiques tingui tant d'èxit. Per cert, parlant d'això, la sèrie està farcida d'actors catalans i una de les productores associades és de Barcelona.

Però anem al que anàvem. La sèrie, doncs, respon a una visió actual, a una interpretació contemporània, d'una part importantíssima de la nostra història, com -amb èxit- va fer la la mateixa cadena fa poc temps amb la sèrie Isabel, explicant la vida de la reina de Castella, precisament la dona de Ferran II a qui ja hem citat. Per fer-ho, com no pot ser de cap altra manera al segle XXI post-Wikileaks, la càmera s'introdueix exactament als llocs que el poder vedava: el procés de la presa de decisions, el càlcul d'interessos davant de cada operació, les relacions d'amor i d'odi entre els actors polítics, les víctimes de les prioritats polítiques, les complexitats internes del món cristià sorgit especialment de la divisió occidental de l'antic Imperi Romà (davant els turcs, davant el protestantisme que l'amenaça interiorment i davant els interessos dels diferents regnes que dividiran la força d'Europa fins avui...), etcètera. 

Per dir-ho d'una manera actual, les càmeres de la sèrie filmen amb criteris de transparència en un món on l'exercici del poder era ocult. Per això, per manifestar-se públicament, calien els atributs simbòlics (la corona, el cetre, el tron, els vestits) i una enorme distància. Ara prima la proximitat, de manera que ens acostarem els personatges de la sèrie a mesura que hi identifiquem atributs de familiaritat: uns homes i dones rendits a les pulsions sexuals i de poder; una absoluta incomprensió dels compromisos, dels lligams sòlids (el destí, els tractats...), a favor de la primacia de la llibertat individual, etcètera.

No cal dir que, al marge dels efectes positius que els valors de proximitat i transparència aporten al nostre sistema polític, cal advertir dels nous riscos si esdevenen valors absoluts i no relatius. Una certa distància és necessària per a l'exercici del poder, per exemple. Si la política té regles pròpies, com ens van ensenyar els renaixentistes que surten a la sèrie, un excés de familiaritat ens en distreurà i, en realitat, farà mé soculta la política. Sense distància també es fa cada vegada més impossible l'equanimitat en la presa de decisions. Amb la transparència en excés, ¿no es fa més difícil la presa de decisions i el famós diàleg que tothom proclama i no arriba mai?

Entendre, doncs, les lògiques de la política fent una mirada de ficció al seu interior, tot i que basada en fets històrics ens hauria de permetre, almenys, dues conclusions. La primera, la de no escandalitzar-nos que la política inclogui renúncies, pactes amb el diable i negociacions al marge d'interessos en joc; si és real i efectiva és així, si no, és una pura paròdia de caràcter moralitzant. La segona és que com tot el que té volum, justament per reconèixer l'objecte en la seva profunditat, es mostra amb llums i ombres; sense ombres, no hi ha volum. De manera que aprenguem a renunciar a part del nostre "dret" a la transparència si deleguem en els nostres representants la gestió entre bambalines dels acords necessaris per poder avançar. I entendre això om un progrés i no com un retrocés. Crec que serà difícil fins que, potser, no arribi un nou reneixement.

Bibliografia
Publica un comentari a l'entrada