diumenge, de desembre 06, 2015

La Convergència im-possible


No vull passar per un expert en res, i menys per un psicoanalista, però -després de soprendre'm amb la gesta ortogràfica del PP- aquesta campanya em depara una nova descoberta amb enjundia. Em refereixo a l'original eslògan de Democràcia i Llibertat, la marca amb què CDC es presenta en aquestes eleccions: la paraula "impossible" amb una tènue creu que, en teoria, tapa el prefix "im", de manera que, pel que dedueixo, es tracta de demostrat com, senzillament negant-ho, el que fins ara era impossible ara és possible.

La primera pregunta que em faig és si, realment, és això el que ens volen dir. En realitat, com es pot veure als mítings i als cartells, la paraula sencera que apareix impetrèrrita és "impossible". El gruix del retolador no és prou contundent per acabar d'anul·lar en principi de realitat, diríem. Per acabar-ho d'adobar, just a la síl·laba molesta s'hi col·loquen les banderes, com solemnintzant-la. I, finalment, davant del prefix obsessiu s'hi situen els oradors, inclòs el president en funcions de la Generalitat, tapant-la. El que em porta a la següent conclusió pregunta: ¿el que és impossible es fa possible o és que senzillament volen amagar-nos que continua sent impossible?

¿Què és impossible?

Bé. I exactament, ¿què és el que és tan impossible que es resisteix tant a esdevenir possible? El primer que et ve al cap, òbviament, és la independència. Efectivament, és impossible. Fins ara ho hem tapat amb impressionants manifestacions, amb furtives consultes governamentals, amb molta poesia patriòtica batuda amb un aparell mediàic considerable. Però la realitat és tossuda i la paraula impossible s'imposa, al final. Al marge de la llei, al marge del món, al marge de la meitat (o més) dels catalans, al marge d'explicar-nos com s'hi arriba... la independència aguanta el que aguanta un discurs o una guixada en un mur fet amb les lletres ben grans de l'impossible. ¿És això del que ja ens prepara Convergència? Bé, doncs gràcies per avisar.

També podria passar que tot fos més senzill. Potser es deu referir simplement a la investidura de Mas com a president. ¿És possible o impossible? Ep. Potser també pot al·ludir a la supervivència del propi projecte polític de CDC, procés de decadència que afecta als altres grans partits del sistema sorgit de la Constitució de 1978 i al qual creien despistar amb l'efímer i pírric Procés. ¿És possible o impossible? 

Camí al buit

Perquè no se m'acut de què més deu anar, això. A veure. Si una gràcia tenia el projecte convergent, precisament, era que fugia dels impossibles. Que, fundat per un llest fill de l'Espanya i Europa de la postguerra, sabia que la clau de totes les nostres desgràcies ha estat, precisament, l'entestament en fer possible l'impossible. Com dirien els freudians, en fer prevaldre el principi de plaer per damunt del de realitat. Esclar que tot és possible. Però ja sant Pau ens advertia que això no vol dir que tot ens convingui. En el marc democràtic, per exemple, les coses són possibles no tan sols amb una sòlida aliança amb la realitat (no pas amb els somnis), sinó també amb els propis límits que s'ha imposat per a les seves reformes. Sense límits, sense agafadors, l'impossible cau al buit.

Ara tot és potes enlaire, em direu. Ara, el perspicaç fundador és a les portes de l'Audència Nacional, a Madrid per més inri, a punt per un vergonyós procés judicial. Ara som en uns altres temps i una nova generació demana fer net. Esclar. Però la raó de ser dels partits que acumulen memòria i que, malgrat això, pretenen donar respostes realistes i eficaces als reptes del segle XXI, és precisament en advertir contra els impossibles, contra els sopars de duro, i a favor de la realitat a la que cal servir. On, de tant en tant, s'agraeix que algú se surti del guió hiperoptimista i fal·laç i et digui: "no, noi, això no pot ser".

Foto: diari Ara.
Publica un comentari a l'entrada