dimecres, d’agost 31, 2016

Converses amb Gil de Biedma


Mireu com són les coses. Fa deu anys vaig llegir (i comentar aquí) el llibre Jaime Gil de Biedma. Conversaciones (edició i pròleg de Javier Pérez Escohotado, Ed. El Aleph, Barcelona, 2002). Òbviament, no recordava haver-la llegit quan em vaig trobar amb una reedició recent, que vaig comprar fa poc i m'he llegit de dalt a baix. Sí, alguna cosa em sonava, però fins ara no me n'he adonat. També gràcies a adonar-me'n veig que fa deu anys que no devia llegir res d'ell, ni segurament rellegir els seus poemes, que ho hauria de fer més sovint. Ha valgut la pena que la memòria em jugui aquests lapsus.

Un dia revisaré els subratllats dels dos exemplars que tinc, a veure què m'interessava fa deu anys i què ara. Espero que els canvis hagin anat a millor.

Tornem al llibre. Tres grans trets surten a lluir de forma intermitent. Una, la seva reticència a ser considerat dins la "poesia de l'experiència", com se'l titlla sovint. Dues, el procés de creació del poema, una mena d'artefacte que, sobretot, ha de "sonar" bé, per entendre'ns. I, tres, un enorme respecte a la tradició (la tradició literària catalana, per exemple, però també d'altres), tot i situar-se'n clarament fora. 
Publica un comentari a l'entrada