dilluns, de novembre 07, 2016

El català


Diré més: tot i escorcollant-me fins al fons, sento que no tinc cap ressentiment contra l’autoritat. Com a ciutadà que sóc d’un país que no coneix l’autoritat, el meu cor, davant de l’autoritat que hom observa en els altres països, es torna melangiós i elegíac. Si tinguéssim aquests alcaldes, aquests regidors, aquests policies, aquests escombriaires de Suïssa, a Catalunya! Si poguéssim fer desaparèixer la Barcelona dels negocis bruts, dels usurers, dels renegaires, la Barcelona de les esqueles, dels oradors i dels miserables! Si un dia sortís un home que després de fer-se anar a la rega1 a si mateix fes anar a la rega a tothom! Com el nostre país no hi hauria res al món i llavors sí que els catalans ho tindríem tot pagat.

El català és sovint un home que veu el món pel veritable forat del pany de la porta, però s’escau gairebé sempre que no pot entrar perquè no té la clau. (...) Ens imaginem que les nostres coses són molt bones i són, amb penes, digeribles. Admetem diàleg sobre tot, excepte sobre la vida miserable que portem, aquesta vida que compta els anys per les epidèmies de tifus, de grip, de pesta bubònica, d’anarquisme i de lerrouxisme que hem hagut de passar.

Nosaltres, davant de l’orgull satisfet de la gent d’aquí, ens posem a protestar perquè no ens vegin l’orella de la nostra incapacitat. Això, però, ens surt amb tanta naturalitat, que ens arriba a semblar que tenim raó.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), pp. 307-308.
Publica un comentari a l'entrada