diumenge, de desembre 10, 2017

Il·lusió, irresponsables i robots - Llibres en campanya - I




A risc de quedar com un pedant (un dels meus pecats que pugna pel primer lloc), aprofitaré que som en campanya per recomanar tres llibres que he llegit últimament. Tots tres són de fàcil lectura, tots tres tenen vinculacó amb el periodisme (dos són periodistes i un un historiador que escriu als diaris), i dos d'ells arriben a penes a les cent pàgines, de manera que no hi ha massa excuses per seguir la meva recomanació, si us escau. I si us quedeu amb més ganes de llibres, un dia d'aquests en comentaré un parell més, però ja per un públic més restringit.

La il·lusió


El primer, i vaig per ordre de lectura, és una molt personal i excel·lent crònica del "procés", amb una introducció històrica molt pertinent, i escrit amb la ironia típica de Guillem Martínez (La gran ilusión, Ed. Debate, Barcelona, 2016). Vaig anar a la seva presentació, a Buc de Llibres, pocs dies abans de l'ú d'octubre, farcida dels amics de la clandestina ICV, i s'hi respirava un ambient fatalista. Sembla que hagi passat una eternitat i fa tot just dos mesos i escaig. 
El to del llibre no és exactament aquest i la tesi ve a defensar que l'apropiació i eixamplament del moviment independentista rebrotat a partir de 2010 pels partits nacionalistes, especialment CiU, construeix una monumental i efectiva il·lusió òptica de conseqüències inimaginables. L'objectiu d'aquesta construcció és, òbviament, continuar al poder. Per aquesta missió, diu Martínez "emarco comunicativo del Procés sería éste: el Govern defiende la independencia —algo dudoso y no verificable—, la independencia supone bienestar —algo dudoso también—, por lo que el Procés es la defensa de la democracia. Estar contra el Procés es estar contra la democracia y el bienestar. Es decir, contra el Procés. Este marco fue —es— inapel·lable en grandes sectores y regiones de Catalunya" (p. 170). 
Tot i el desvetllament de la il·lusió, afegiria jo referint-me a l'endemà de la pressumpta proclamació institucional d'una nova República (en despertar-se, Espanya continuava allà), tinc la impressió de la majoria del bloc electoral mobilitzat a partir d'ella continua amb el mateix marc mental. És a vegades més dur reconèixer que t'han enredat que no descobrir que t'enreden, com saben tants matrimonis de conveniència.


Els irresponsables

Jordi Amat, que ha demostrat amb els seus llibres una capacitat d'anàlisi extraordinària, especialment per reconstruir els avatars del catalanisme més recent i per fer-nos notar la seva influència al món on vivim, s'ha atrevit amb un pamflet, com diu ell, que repassa amb una prosa àgil i punyent, quan cal, els fets d'un procés, el que molts n'ha dit "de la independència" ...quan els resultats són a la vista. Amat, que és una persona amable i mesurada, no deixa gairebé ningú fora de La confabulació dels irresponsables (Ed. Anagrama, Barcelona, 2017, també en castellà), i representa, per tant, una veritable "esmena a la totalitat" al nostre sistema polític. Sense caure en l'anti-sistema, que seria l'altre còmode sofà des del qual mirar-s'ho tot. La nuesa dels fets és tan interpel·ladora, que el text serviria pera una impossible però necessària catarsi de la societat catalana, preguntant-se què caram hem fet i, sobretot, com ens en sortim. Com que hi ha faves de tots els gustos, hi pot haver lectors de totes les tendències, no patiu.

Amat veu els últims fets d'aquest penós episodi de la nostra història, els que van desafiar tan clarament les lleis (desafiament que té un correlat judicial insalvable, diguin el que diguin), advertint-nos que "la qüestió és si, a banda de la majoria, hi havia força per resistir. Perquè fora de la llei, que és on s'havia de situar el Parlament, només hi havia força" (p. 86). Força; exactament el mateix que hem anat preguntant tants i tants que vèiem a venir el desastre: ¿com forçareu l'Estat a replegar-se a Catalunya? Ell mateix sembla respondre-ho quan diu "com ha succeït  al llarg de bona part del procés sobiranista (...) quedava de nou desmentida la convicció ingènua que la fixació d'un desig en un text legal té una capacitat perfomativa automàtica" (p. 97). Exacte. Excel·lent. Ara, a veure com seguim, tan empantanegats com hem quedat.

Els robots

Un altre dels analistes més perspicaços del nostre país, el periodista Enric Juliana, va publicar unes magnífiques declaracions el maig passat (Esperant els robots, entrevista de Roger Palà, Icària, Barcelona 2017; un fragment, aquí). Si dos mesos ja semblen una eternitat, imagineu-vos-en set. Però, a banda del més conjuntural, les reflexions del director adjunt de La Vanguardia, i delegat d'aquest diari a Madrid des de fa més de deu anys, són d'una lucidesa que molts agraïm. La situació catalana i espanyola ocupa dos dels capítols (en té tres), i val mot la pena de llegir per complementar les visions des dos anteriors, però la més rellevant, crec, és la primera, d'on extreu el títol. Els canvis tecnològics fruit de la digitalització tot just estan desplegant les seves possibilitats davant un món que segurament es presenta tan diferent com el que coneixem (a tots els nivells: econòmic, polític, personal, cultural) com inquietant. La convulsions polítiques actuals (les guerres, els populismes, la regressió de la democràcia a canvi de protecció, etc.) tot just en són les actuals expressions del temor d'aquests canvis, que Juliana cristal·litza recordant el famós poema de Kavafis sobre els bàrbars (aquí, els bàrbars són els robots, els nostres "competidors" i els seus "aliats").

Potser, per allò d'observar com són els processos de producció per conèixer on som cadascú de nosaltres i quin valor tenim, caldrà retornar a Marx. Però "el que Marx no va poder imaginar és que les màquines pensessin pel seu compte. Això és el que està a punt de passar. (...) Ara, el que es planteja a l'horitzó és el qüestionament de la centralitat humana. Si la producció i una part important de les feines les poden fer màquines intel·ligents, la producció queda en mans d'una minoria humana i de les màquines (...) que pot excloure o deixar en zones d'ombra la resta de la població. Què en farem, amb tota aquesta gent que ja no farà falta?" (pp. 34-35). Abans que la resposta la doni un twitt de Trump, no trobeu que ens la podríem començar a fer ja ara, aquí mateix? No trobeu que és més important, útil i urgent que el procés? En fi, la campanya també serveix per fer-se aquestes preguntes.
Publica un comentari a l'entrada