Henri Grouès és un monjo caputxí conegut amb el nom d'Abbé Pierre, un vellet nonagenari molt conegut a França per les seves campanyes a favor dels pobres, dels drogaaddictes i les persones que viuen en la marginació, per les seves declaracions a vegades polèmiques i també per la seva autoritat moral. Quan l'Abbé Pierre parla, ben pocs s'atreveixen a recriminar-lo, i això que les seves opinions sobre temes morals o d'Església a vegades es contraposen a aquesta visió reduccionista i conservadora, a vegades fins el ridícul, que sembla que destil·li l'Església oficial. Autor de diversos llibres, cada vegada que n'apareix un és un best-seller a tota França, curiosament un país que fa del laïcisme bandera, però que sembla a la recerca dels referents religiosos més autèntics. L'Abbé Pierre és "droga dura"
:
El llibret que presentem avui, Déu meu, per què?, recull en forma de pinzellada les seves reflexions més genuïnes, recollides en una llarga conversa amb el seu amic Frédéric Lenoir, que va repassant els temes pels quals més ha anat reflexionant l'Abbé Pierre, trufats amb la seva experiència personal, gairebé íntima, de manera que a mesura que avança el llibre ens l'anem fent més nostre, com un amic quan se'ns confessa. Lluny de l'adoctrinament, proposa una mirada pietosa sobre l'ésser humà, especialment en les seves febleses, i no defuig pas de la reflexió teològica. Però d'anar per casa, diríem, i per resoldre amb senzillesa algun dels atzucacs al que ens ha portat, potser, un excés de doctrina.
:
"L'home", diu l'Abbé Pierre, "no és suficient". I per això ens ha donat Jesús. L'home, doncs, té l'oportunitat de veure aquesta "fisura" bé quan és mancat de felicitat o bé quan la descobreix, diríem. És a dir, quan té l'evidència que ell per si sol no es val, que hi ha quelcom, o algú, que el transcendeix. De manera que, lluny dels budistes, no pretén pas anul·lar el sofriment sinó superar-lo, sense caure en allò que ell n'anomena "el dolorisme", una mena de massoquisme catòlic que ha fet molt de mal.
:
A partir d'aquí, no s'està de res. Parla de tot. Del Papa d'abans i del d'ara, per exemple, sense callar-se res. O de l'experiència de la passió carnal, que no veu pas aliena al missatge de Crist sinó, potser, una manifestació més de la seva encarnació. O del reconeixement de l'homosexualitat al si del cristianisme. O de la idolatria mariana com a possible evasió del que veritablement importa. O de l'ordenació sacerdotal de les dones. O de la relació entre la ciència i la teologia, defensant el lloc autònom de cadascuna, rescatant també unes paraules inequívoques de Joan Pau II al respecte. Defineix el el cristianisme com "una trobada de persona a persona. No és res més que això", diu. També parla del pecat, de la llibertat, de la pregària...
:
Us proposo, doncs, la lectura amena d'aquest llibret, ple d'espurnes de llibertat, de "l'home que vol ser amo de si mateix", d'aquesta que segons l'Abbé Pierre, pot fer-nos convertir en ostatge de nosaltres mateixos o d'alliberar-nos... també de nosaltres mateixos. Però només és possible creure des de la llibertat.
:
El llibret que presentem avui, Déu meu, per què?, recull en forma de pinzellada les seves reflexions més genuïnes, recollides en una llarga conversa amb el seu amic Frédéric Lenoir, que va repassant els temes pels quals més ha anat reflexionant l'Abbé Pierre, trufats amb la seva experiència personal, gairebé íntima, de manera que a mesura que avança el llibre ens l'anem fent més nostre, com un amic quan se'ns confessa. Lluny de l'adoctrinament, proposa una mirada pietosa sobre l'ésser humà, especialment en les seves febleses, i no defuig pas de la reflexió teològica. Però d'anar per casa, diríem, i per resoldre amb senzillesa algun dels atzucacs al que ens ha portat, potser, un excés de doctrina.
:
"L'home", diu l'Abbé Pierre, "no és suficient". I per això ens ha donat Jesús. L'home, doncs, té l'oportunitat de veure aquesta "fisura" bé quan és mancat de felicitat o bé quan la descobreix, diríem. És a dir, quan té l'evidència que ell per si sol no es val, que hi ha quelcom, o algú, que el transcendeix. De manera que, lluny dels budistes, no pretén pas anul·lar el sofriment sinó superar-lo, sense caure en allò que ell n'anomena "el dolorisme", una mena de massoquisme catòlic que ha fet molt de mal.
:
A partir d'aquí, no s'està de res. Parla de tot. Del Papa d'abans i del d'ara, per exemple, sense callar-se res. O de l'experiència de la passió carnal, que no veu pas aliena al missatge de Crist sinó, potser, una manifestació més de la seva encarnació. O del reconeixement de l'homosexualitat al si del cristianisme. O de la idolatria mariana com a possible evasió del que veritablement importa. O de l'ordenació sacerdotal de les dones. O de la relació entre la ciència i la teologia, defensant el lloc autònom de cadascuna, rescatant també unes paraules inequívoques de Joan Pau II al respecte. Defineix el el cristianisme com "una trobada de persona a persona. No és res més que això", diu. També parla del pecat, de la llibertat, de la pregària...
:
Us proposo, doncs, la lectura amena d'aquest llibret, ple d'espurnes de llibertat, de "l'home que vol ser amo de si mateix", d'aquesta que segons l'Abbé Pierre, pot fer-nos convertir en ostatge de nosaltres mateixos o d'alliberar-nos... també de nosaltres mateixos. Però només és possible creure des de la llibertat.
* Comentari que ha serà emès avui divendres dia 3 de novembre, a les 20 h., a Televisió de Mataró, dins el programa Creure avui. Reemissió: dilluns a migdia.
:
2 comentaris:
el títol del post és el que van dir els del carrer Nicaragua durant la nit electoral?
Quan el penjava (el post el tinc fet de fa setmanes, quan vaig enregistrar l'al·locució) he pensat que es prestaria a conyes com aquesta. Benvinguda, doncs.
Publica un comentari a l'entrada