dimecres, de juliol 10, 2013

L'endemà del somni


Ara imagineu-vos que ja hem votat. Una mica exhausts, hem arribat amb una excitació considerable al Dia de la Independència. Com temen tots els que han posat en entredit el referèndum, més pel que diré després que per dèficits democràtics, guanya el . Els del no han arribat dividits a les urnes. Els que defensen aferrissadament la unitat d'Espanya, que han vist créixer les seves expectatives electorals, tot i mobilitzar, s'hauran quedat encara lluny del 50%. Els que sabem que la independència no arregla res però l'actual situació tampoc, no ens veiem massa representats en cap de les opcions. De manera que alguns, els més calculadors, voten no per mitigar l'allau de sís; d'altres, els que voten amb el cor, en blanc o s'abstenen, i, finalment, els cansats voten. Un rotund i un no gens menyspreable.

El camí pel referèndum ha estat molt difícil, ja he dit que hi arribem exhausts. De cadenes humanes i de laberíntics processos que han trobat--per fi--una fórmula que no permeti prohibir-lo, de focs de camp i de gent que ja no es parla, de l'avidesa per rendibilitzar l'operació d'alguns partits i de la incapacitat d'altres de situar-se en un nou escenari, dels nous intel·lectuals orgànics i d'eminents cadàvers que ens permetrem el luxe d'enterrar.

Però la celebració no es fa esperar, ja fa dies que la campanya es viu com una festa, amb actes públics amb l'emoció a flor de pell i la campanya pel no vehiculada a través de les xarxes o, fins i tot, de mitjans discretíssims. Quan les enquestes a peu d'urna es publiquen, en punt, a les 8, esclaten coets, s'inicia una bogeria de botzines, de boti-boti i de cava (català) al carrer. Ja som independents.

L'endemà, ho dic en sèrio, no sabrem què fer. La fórmula, com és evident, no haurà inclòs que la consulta sigui vinculant. Els socis de la UE i l'Otan amb situacions similars no vindran a obrir-nos les portes, precisament. El problema polític serà importantíssim, però en aquest conflicte dubto que tinguem cap aliat. Menys, fins i tot, que els aliats que tenen els federalistes. Ben al contrari, la debilitat d'Espanya pot ser aprofitada (plou sobre mullat) i, amb ella, l'economia catalana, que depèn en bona part del mercat espanyol (i dels seus socis europeus). El mercat espanyol, per cert, respon amb orgull i (com ha passat en processos encara menys traumàtics) gira la cara als productes catalans. Catalunya desplega una sèrie d'"estructures d'Estat" per a les quals no té ni finançament ni reconeixement i no sap què fer amb les estructures d'estat que acaba de fer fora. Però que no se'n van. Artur Mas, si encara és president, diu que plega, perquè ja va dir que ho faria. De nou, ens enroquem. Sí, podem tornar a començar la cançó de l'enfadós. 

Imaginem-nos, però, que no; que la consulta, vinculant o no, és respectada i l'endemà el Govern espanyol reconeix Catalunya com a estat, una mica a l'escocesa. Volen anar-se, doncs adéu-siau. Que es constitueix una comissió de traspassos que també ens exasperarà, que l'estat ens endossa les estructures que té a Catalunya. Que Espanya exigeix a la UE, a canvi del reconeixement, un pla d'ajuts que compensin la pèrdua de l'important sector industrial. I que els catalans, d'aquí uns anys, quan ens deixin entrar a la UE, haurem de pagar. Que la població, però, fa el que fan totes les poblacions quan s'independitzen, com deia: baixar notablement els intercanvis comercials. Que hi ha fronteres, de nou. Que es construeix l'eix central. Que hem de fer un exèrcit perquè ens ho demana l'Otan, o llogar-ne un (nova dependència). I així podria continuar.

A mi, doncs, que m'expliquin com es gestiona l'endemà, com resoldrem tots i cada un d'aquests problemes, com esdevindrem "plenament sobirans" i no tan sols "sobirans", com assolirem els magnífics beneficis que resulta que porta sota el braç el nou estat fet "del material en què es fabriquen els somnis", amb paraules de Shakespeare (que van servir per cloure la magnífica pel·lícula El falcó maltès, de Huston). "Per construir un bell somni, el primer que cal és estar despert", com canta en Serrat, no fos cas que el falcó fos una mala còpia de guix. 
Publica un comentari a l'entrada