dimecres, d’octubre 23, 2013

La mirada de la fantasma rossa

A mesura que passin els anys, i abans no morin les generacions de la meva cap amunt (encara queda, espero), creixerà probablement la fascinació per alguns elements de la transició i, més concretament, per Suàrez. També pel rei Joan Carles, segurament, tot i que ara pateix, entre d'altres, el mal de romandre a l'escenari quan tots els protagonistes de l'època ja són història. 

La perspectiva d'aquesta fascinació (el precedent més qualificat de la qual és Anatomía de un instante, de Javier Cercas) recau, en el cas que ens ocupa, en Carmen Díez de Rivera (1942 - 1999), una col·laboradora de Suárez, filla il·legítima d'un exministre franquista i que acabà d'eurodiputada del PSOE. "Llegaba herida, pero llena de ambición política, con ese donarie más allá del bien y del mal, que dota de moralidad a las almas nobles" (p. 111), descriu els seus inicis amb Suárez l'autor.

A El azar de la mujer rubia, Manuel Vicent pren aquesta mirada, barrejada amb la d'un Suárez malalt d'Alzheimer després de ser condecorat pel rei al jardí de casa seva, per resseguir el nervi del que ha estat espanya els darrers, posem, cinquanta anys, amb la transició com a punt d'inflexió. 

La bona prosa de Vicent i la seva capacitat d'entrellaçar la història, entre improbables introspeccions, dades no sempre amables, al·legories i agudes sentències sobre el nostre present fan un llibre interessantíssim i agradable de llegir, amb aquest plus que l'autor aporta i que va molt més enllà del reportatge.

Efectivament, el present apareix com una sèrie de fets incomprensibles i potser decebedors als ulls d'aquests fantasmes de la nostra història recent, després de quatre presidents democràtics més (o cinc, si comptem Calvo Sotelo). La bombolla immobiliària o la monòtona vida urbana, per exemple, són alguns dels fets assenyalats per aquesta reflexió un pèl fantasmagòrica, o perplexa. "De la noche a la mañana, todas las gruas de España se convirtieron en cruces del Gólgota donde fueron crucificados los inocentes, pero ninguno de los ladrones", etziba (p. 232).

"El esprítu japonés había imbuido el cerebor de estos chicos que habitaban las barriadas obreras de las ciudades españolas, de modo que tenían una mano en el ratón del ordenador y otra en los genitales" (p.212), descriu amargament l'autor. I segueix, amb una ironia brutal. "Los abuelos de estos chicos juegan a la petanca en el parque y los padres se ponen el chándal los domingos y se van a unos grandes almacenes, que son los templos modernos donde la clase media española realiza los oficios religiosos, y allí compran unas galletas dietétias para comulgar y zanahorias para adelgazar" (p. 217).
Publica un comentari a l'entrada