dimecres, d’octubre 09, 2013

La quota de dolor de Philip Roth

Ser al món fa mal, però també fa sentir viu (p. 97)

Anava una mica amb peus de plom quan vaig decidir comprar, i després llegir, un dels darrers llibres de Philip Roth, L'espectre se'n va (La Magrana, Barcelona, 2008, trad. Xavier Pàmies), protagonitzat per Nathan Zuckerman, un personatge recorrent de les seves novel·les que, segons diuen, és una mena d'alter ego de l'autor (després tornaré amb això, que és important). La meva prevenció era perquè algunes crítiques l'havien tractat d'obra menor. Sí, potser no té la força que en tenen d'altres, de novel·les de l'autor, però a mi em sembla molt recomanable. I, el millor de tot, la capacitat de relacional la creació de ficció amb la vida real (en aquest cas, també de ficció) i, per tant, de comprovar, per exemple, de què ens pot servir escriure, imaginar.

L'escriptor protagonista, vell, amb problemes de salut (impotència, incontenció, convalescent de càncer, buits de memòria...), reclòs de fa anys al camp, torna a Nova York (al "món") per veure's amb un metge per mirar de resoldre alguna d'aquestes xacres i s'embolica en una trama ...amb la il·lusió que potser li tornen les ganes de viure d'abans de recloure's. "¿Amb una vegada de viure amb les passions no n'hi ha hagut prou? ¿Amb una vegada de viure amb l'imponderable no n'hi ha hagut prou? ¿Ja hi tornem a ser?" (p. 154). Il·lusió vana, evidentment. 

Pel llibre hi passa, diríem, tot el procés narratiu, tota la tensió que l'autor aboca a l'escriptura. S'hi convoquen espectres, s'hi completen diàlegs, s'hi proven camins, s'hi combat amb la memòria, s'hi suporta la vida, s'hi giren les trames (els embolics i dèries novel·lesques que sí que hi ha a la realitat), s'hi presenten les contingències imprevistes (la malaltia, el desig, les amenaces, la mort), s'hi analitzen les influències... I, com la bona literatura, al llibre de Roth se li pot aplicar aquella frase que el narrador fa servir per parlar d'un altre "Per ell, la narrativa no va ser mai representació. Va ser reflexió en forma narrativa" (p. 184). L'encavalcament dels fets, dels diàlegs que transcriu i dels seus pensaments esdevé, crec, un dels millors encerts de la novel·la.

Per què serveix la novel·la?

Dèiem que, a més, podríem esbrinar si la literatura, si la ficció, té cap "utilitat". Es pregunta. "Però ¿no és prou terrible la quota de dolor que correspon a cadascú sense amplificacions fictícies, sense donar a les coses una passió que en la vida real és efímera i a vegades ni al sols es percep? Segons per a qui, no. per a unes quantes persones, molt poques, aquesta amplificació, que sorgeix indecisa del no-res, constitueix l'única certesa, i tot allò imaginat i no viscut que posen sobre paper és la vida que acaba cobrant més significat." (p. 138).

Una darrera cosa. A més de les seves agudes descripcions per exemple, de crítica ferotge a la generació rica demòcrata que va quedar decebuda quan John Kerry va perdre davant Bush jr. el 2004, quan s'esdevenen els fets de la novel·la), l'autor introdueix un altre tema de reflexió, arran de la relació entre la vida i la literatura, que té a veure amb la vida dels escriptors i la seva projecció pública, de la necessitat que tenim tots de trobar trets biogràfics a tot arreu ("això està basta en fets reals", diuen alguns films de forma completament inútil per saber si la pel·lícula val la pena o no). 

Per tot això, i perquè us ho passareu prou bé, avui us recomano aquesta novel·la.
Publica un comentari a l'entrada