dimecres, de maig 07, 2014

La neu i la brutícia


És curiós. Es malfia i al mateix temps té confiança. Potser és així perquè tothom depèn més o menys de l'altre, i perquè, si es remena una mica, tothom té alguna cosa a retreure's. En resum: si no traïm és per no ser traïts després.
Georges Simenon, La neu era bruta, Ed. 62, Barcelona, 2003 (trad. X. Barral), p. 63.

Ara que Quaderns Crema, dins l'elogiada línia de publicar tot Simenon en català i castellà (a Acantilado), he vist que l'últim títol publicat encara no l'havia llegit i que m'estava esperant des de fa deu anys a les estanteries de novel·la negra. Ho he corregit i m'he trobat amb una de les novel·les sense Maigret, aspres, endinsant-se de nou a l'ànima humana, en aquest cas, la d'un jove fill d'una madame que opta per cometre la seva primera mort com a "pèrdua de la virginitat". La combinació d'innocència i crueltat, de joventut i decrepitud, de planificació i inconsciència, de tot el més brut amb el més pur (més "neu"), amb la narració impecable i gens artificiosa amb que ens té acostumats Simenon, és el més destacable d'aquesta novel·la, que m'apresso a recomanar.

He agafat aquesta cita del damunt perquè em sembla, inquietantment, molt familiar. De nou, una combinació, la de la confiança amb la malfiança, la del cercle concèntric i asfixiant de les mútues dependències ("doctor, no ens farem mal, oi?" diu el pacient agafant pels testicles al dentista abans de començar en aquell acudit, oi?), com si això fos l'ordre. També sobre aquest despullament, sobre el procés de fugida del jo opressiu vestit de jo totpoderós (una llibertat que conrea a la presó, curiosament, quan ja és massa tard), va aquesta novel·la. 

Publica un comentari a l'entrada