dimarts, de maig 20, 2014

La música del 1714



Divendres passat, amb motiu del Dia Internacional dels Museus, i coincidint també amb la commemoració del Tricentenari de 1714, va celebrar-se a la Capella dels Dolos de la Basílica de Santa Maria de Mataró un magnífic concert a càrrec del Trio Barroc del Cafè, format pel mataroní Joan Vives (flauta de bec i divulgador musical), Daniel Regincós (violoncel barroc) i Mireia Ruiz (clavecí)., amb una selecció d’obres representatives dels compositors que van treballar a l’Europa occidental durant les primeres dècades del segle XVIII. Ja he dit que era magnífic, tant per l'oferta musical, com pels intèrprets i, esclar, per la bellíssima capella barroca que inclou uns quadres sobre la Passió signats per Antoni Viladomat, casat amb una mataronina, a qui es dediquen diverses exposicions aquest dies. Tot són coincidències, ves.

El programa comptava amb peces, la majoria no massa conegudes, d'autors contemporanis de la Guerra de Successió, i, algunes d'elles, relacionades directament (només una) o tangencialment amb els fets hisòrics que s'està commemorant aquest any "històric" del 2014. L'única peça directament relacionada amb la trascendental guerra era una cantata de Jean Baptiste Stuck (Batistin) alegrant-se per la caiguda de Lleida en mans franceses. De França també va sonar un preciós Couperin alertant-nos de 'Les Barricades Mistérieuses', és a dir, dels escots femenins. En sèrio, el programa és boníssim, es correspon amb un preciós barroc i, com deia, els intèrprets són de primera. No us el perdeu.

El que volia destacar, fora de l'aspecte musical, és la dificultat que la "realitat" que ens ha estat llegada d'aquell temps (la música de cambra, la pintura de Viladomat....) amb el "relat" oficial que pretén descansar damunt d'ella. La pintura de Viladomat, òbviament, no té res a veure ni amb la Guerra ni emb cap dels "valors" que pretén inflar la seva commemoracó tricentenària. I la música, pel que sembla, tampoc. No dic pas que ho pretenguessin, esclar; la idea del concert era reproduir l'ambient musical, els sons, de l'època. Però em temo que no hi ha productes culturals propis de la Guerra del 1714 perquè el relat que se n'ha fet és contemporani, per dir-ho suaument. 

Potser el fastuós Tricentenari servirà per això, per desemmascarar el pes de la ideologia sobre els fets, per redescobrir músiques bellíssimes o autors oblidats, per reivindicar el Barroc com un conjunt ric en cultura on hi regnava la idea de la radical ambigüitat dels éssers humans. I per veure que, efectivament, ben poc tenen a veure amb els biaixos ideològics amb els quals ara se'ns presenten. Que la música del Tricentenari no és la del 1714, vaja.

A tal efecte, recomano la lectura de l'article que l'historiador Josep M. Fradera, un altre mataroní, publica amb el títol "Catalunya en la España contemporánea", a l'últim número d'Alternativas Económicas (maig 2014), aquí.

Foto: Ajuntament de Mataró.
Publica un comentari a l'entrada