divendres, de maig 02, 2014

L'enquesta del CEO


Les enquestes, que acostumen a tenir tants (teòrics) detractors com qui les idolatra, es caracteritzen per ser poc llegides. Certament, hi ha molts números i són pesades, les fitxes tècniques semblen innocents i, així que surten, les diaris s'encarreguen d'intepreptar-les, en teoria. A banda de la fitxa tècnica (marge d'error, mètode de treball de camp, etc...), hi ha dues coses que recomanen mirar, els que hi entenen: les tendències (és a dir, comparar enquestes de diferents talls temporals amb les mateixes característiques) i les dades creuades, que són a les tripes. Aleshores sabràs, per exemple, que si els del Madrid són majoritàriament vegetarians (posem un exemple ridícul), no posis en Cristiano Ronaldo a vendre hamburgueses. Però com que les enquestes no es llegeixen prou bé, molt sovint ens passen per alt coses importants que hi ha darrera "l'evident" que, sigui dit de pas, no valdria la pena fer cap enquesta per saber-ho.

L'últim Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (centre oficial de la Generalitat) podria ser un exemple. Jo mateix tampoc me l'he llegit a fons i vaig tenir-ne la informació pels diaris i la televisió. Hi destacaven dues grans notícies: que una mica menys de la meitat de catalans (un 47%) aprovaria la independència en una hipotètica consulta el proper 9 de novembre, i que ERC guanyaria les eleccions al Parlament Europeu del proper 25 de maig, tot i que en empat tècnic amb CiU (diferència d'una dècima). Les dades són certes i segurament és el que calia destacar. Em permetré d'apuntar-ne un parell més i de formular alguna aventurada i inconsicent hipòtesi, o pregunta, aprofitant que no estic borratxo celebrant els resultats.

Quadre 1
El primer bloc que destaco és precisament el del suport a la independència. És contundent. Efectivament, si comptem des del cens, no arriba a la majoria absoluta de catalans, però dels vots teòricament emesos, el resultat seria inapel·lable. Si veiem els quadres comparatius, veurem que la inflexió es dóna el 2012 i que coincideix amb el trasbals dels mapes electorals, propis de canvis radicals de cicle. La crisi dels partits "sistèmics" dels cicles electorals des de la recuperació de la democràcia (PSC, més a fons, CiU i PP, cada vegada més evidents, tot i l'assumpció de rols actius en la nova polarització política) respon, a parer meu, a la naturalesa del canvi de cicle, que és s'assembla més a un procés constituent (per això l'exit de la independència, que és l'única proposta de ruptura de l'statu quo amb relat atractiu). Noti's algunes dades. Primera: la meitat dels catalans, tot i no saber formular cap alternativa competitiva a l'independentisme, no hi combrega, no se sent part del 'nou règim'. Segona: La divisió política, però, (i ho veurem després) no sembla tant entre els partidaris i detractors de la independència (vegeu quadre 2), sinó entre els "nous partits" que esdevenen gestors actius del nou cicle polític i els "vells partits" que se'ls veu carament secundaris (o irrellevants), situació que inverteix la lògica darwinista per assumir.la, és a dir, els peixos petits es mengen els grossos... i esdevenen grossos.

Quadre 2
Aquest segon quadre ens dóna alguna dada interessant i explica algunes coses del que passa al PSC, per exemple (i no tan sols al PSC). El nombre de votants del sí al possible referèndum iguala pràcticament als votants del no. I un quart dels votants s'abstindria o encara no sap què fer, essent el partit que concentra més "despistats", per dir-ho d'alguna manera. Amb gairebé un terç per cada cosa, és el partit que té més números per fer un pet en l'actual polarització (ergo, l'actual imaginari polític de Catalunya que "refunda" i obre un nou cicle). Desaco també que, tot i que els problemes "normals" superen amb escreix els de l'encaix Catalunya-Espanya, l'únic frame de referència és aquest últim. Com si l'atur, més alt que mai amb governs de signe conservador tant a la Moncloa com a la Plaça de sant Jaume, no fos un problema polític.

Quadre 3
Però, ¿què passa?¿És que tothom s'ha tornat independentista? Òbviament, no. Tot i que hi ha símptomes d'embogiment col·lectiu evidents, i no em refereixo a la "senyora de classe mitjana" que va agrdir Pere Navarro, em temo (o m'agradaria pensar) que l'opció independentista és bàsicament instrumental. És l'únic que hi ha al súper que sembla que pot resoldre "el" problema; o l'únic que la gent agafa. Gairebé la meitat de catalans no són independentistes, un quart ho són "circumstancialment" i només la resta "de tota la vida" (quadre 3). Jo no entenc com els detractors de la independència no es prenen, com a objectiu, atraure l'opinió circumstancial que, tot i ser minoritària, decanta la balança. Penso en el PSC, clar (i sobretot), però també amb el PP. La cohesió del bloc que "no se senti independentista" amb la defensa de l'statu quo és obvi que no qualla (quadre 1), i la seva "mantenella y no enmendalla" només pot portar a reforçar l'opció independentista i, per tant, a trencar la unitat d'Espanya. Si se l'estimen, li fan flac favor.

Quadre 4
De fet, els principals partits del pol independentista (CiU i ERC, vegeu quadre 4) es nodreixen principalment d'aquest bloc, que juraria que és el mateix que "flueix" entre aquests dos partits i el PSC a tenor de la percepció d'hegemonia política (no vull dir "d'on bufa el vent" per no ofendre; ja he dit que crec que és el sector que decanta majories). Al mateix quadre veiem clarament un altre problema de tensions "en ciernes" a ICV que li pot malmetre la jugada de fer de "partit nou", ja que té una majoria claríssimament no independentista de votants. També a ICV li interessa, doncs, a més del PSC i del PP, atreure amb propostes de ruptura no-independentistes els sectors circumstancials, que també són un terç dels seus votants.
Quadre 5
Només un últim apunt sobre previsions electorals per centrar-me, de nou, en el meu partit, el PSC, dades que són absolutament impresentables. Cinquena força al Parlament (vegeu quadre 5), tercera a les Corts i al Parlament Europeu, el candidat per a les quals és el líder polític menys conegut de tots. El pitjor que cal fer en circumstàncies així és mantenir les coses tal i com estan, penso. El PP, deia abans, pot perdre la unitat d'Espanya si no es mou i fa alguna cosa agosarada. El PSC pot perdre's ell mateix i, amb ell, hi perdrà Catalunya. 

Qui no es mou, ja ho veieu, no surt a la foto.
Publica un comentari a l'entrada