dimecres, de setembre 10, 2014

Déu?



"Però quan tot desvari i tot engany s'esvaeix, quan s'enfronten a ell en l'aïllada foscor i ja no diuen 'ell, ell', sinó que sospiren 'tu, tu'...". La frase de Martín Buber de la cita que obre aquest magnífic llibret de trenta pàgines de José Ignacio González Faus (Déu?, Cristianisme i Justícia, Barcelona, 2014) resumeix perfectament el missatge que hi recull, em sembla. La qüestió, en Déu, és deixar de veure'l com un "ell" per viure'l com un "tu", de manera que, en la primera circumstància, Déu sempre és lluny, insuficient, inabastable, sospitós, incert, objecte, i en la segona esdevé present, ens fa capaços de plenitud, transforma, és subjecte. Que no es tracta, doncs, de parlar de Déu sinó de viure'l.

Aleshores, ¿per què parlar-ne, si no és d'això, del que es tracta? Sospito que precisament perquè, d'una banda, hi ha massa xerrameca al respecte; xerrameca buida. I, de l'altra, perquè el llenguatge actual té poc espai pels significants de paraules com "Déu", que no és ni una cosa que es pugui medir ni un concepte abstracte, els únics paràmetres a què està reduït el llenguatge actual. Malgrat tot, els significants de la paraula són aquí, entre nosaltres, maldant per trobar un nom que els designi. ¿Com en direm, del nostre fonament últim, si el descobrim, o quan l'anhelem? ¿Com anomenarem aquesta experiència que ens trasbalsa (i se'ns "escapa", ens "transcendeix") en determinats moments de la nostra vida on hi reconeixem la seva plenitud? ¿Què seran aquells ressons de la nostra veu, o potser ja respostes, quan parlem amb nosaltres mateixos? ¿Com ens explicarem el que ens passa quan, contra tot càlcul, ens entreguem a algú sense mirar si s'ho mereix o no? ¿De quina manera mencionarem que hi ha un desig pel damunt de tots els desitjos? N'hi ha moltes, esclar, però "Déu" és, de moment, la millor invenció que ha trobat la nostra espècie per intentar donar nom a una cosa que no podem pas ni arribar a imaginar però que, d'una manera o altra, tothom l'hi veu ("alguna cosa hi ha d'haver"... diuen molts, com bé ens recorda González Faus). Una cosa que l'hem tractat d'"Algú", perquè el tracte que hi tenim, com deia Buber, només pot ser de tu a tu, personal. 

En el cas dels cristians, a més, sabem que és possible una intimitat amb Déu i una vida en consonància amb aquesta intimitat que, enlloc d'esperar-la, compta amb nosaltres per fer-se real. Ho sabem perquè ens ho han dit, eh? No perquè siguem més espavilats.

De manera que potser sí que cal, de tant en tant, mirar què redimonis hi ha darrere d'aquesta paraula, entre el seu "concepte" i la seva "experiència". González Faus fa, així, una aproximació a la idea de Déu des de les "vies de coneixement" de la nostra civilització, com si fos Tomàs d'Aquino. La ciència, la filosofia, l'ètica, l'estètica i la mística, totes amb una gran capacitat d'aproximació però, també totes, des de la primera perpsectiva de l'"ell". La segona part entra a fons amb el Déu cristià, el que et fa veure, per començar, que tu no ets ni pots ser déu, i que aquesta negativa obre tota una altra dimensió, precisament (3.1). El que fa desaparèixer la distinció entre sagrat i profà (3.21b). El Déu del qual parla Jesús, que no s'entretén en dir com és Déu, si és un o tri, sinó que en comparteix la seva experiència (3.2.5); el que es presenta "despullat, aclaparat, humilat" (Fl 2, ss), el que mira no què fas a ell sinó als altres, especialment als "més petits". El Déu que "surt" de la religió (M. Gauchet).

Així que, com que és curt i el podeu baixar directament de la xarxa, us convido a llegir-lo. Com haureu vist, no cal ser pas "creient". Jo, si no ho fos, m'agradaria saber en què coi diuen que creuen, els que ho són. En realitat, però, sóc un pèssim creient, de manera que també em va bé de submergir-m'hi.

Per últim, una bona troballa. Als primers paragrafs de les pàgines 22 i 24 hi ha una manera molt resolutiva de presentar un dels dogmes més complicats, el de la Santíssima Trinitat. En primer lloc, per dir que l'Absolut "no és una Soledat Absoluta sinó una Comunió Absoluta", de manera que el "tu a tu" amb Déu no és més que una analogia amb els altres "tu a tu". En segon lloc, per associar cada un dels lemes de la Revolució Francesa a les persones de la Trinitat. La Llibertat, com el Pare creador, la Igualtat, com a fills que som tots de Déu (el Fill), i la Fraternitat, aquesta expansió de l'Esperit. Bravo.

Publica un comentari a l'entrada