dimecres, de setembre 03, 2014

Visca l'humor



No és el primer cop que s'associa pensar i riure (recordeu El nom de la rosa, d'Umberto Eco), però potser és la primera vegada que algú en fa un tractat tan complet com el que Josep M. Sala-Valldaura ha fet a Pensant el riure (Obrador Edèndum, Santa Coloma de Queralt, 2013) on l'autor analitza, des de tots els punts de vista possibles, la relació entre pensament i humor, el desenvolupament de l'operatiu comunicacional en cada gènere, les capacitats intel·lectuals que desplega el fet de riure i els productes, sobretot literaris, al voltant de la comicitat. L'obra, que no estalvia divertidíssims exemples, ha requerit a l'autor, diu, una tasca d'estudi complementari (ell és expert en el teatre popular de la Decadència) que li permeti fer una àmplia dissecció del tema a tractar.

Dues curiositats, absolutament marginals, però que valguin com a exemple. Primera: en analitzar el Renaixement, l'autor ens recorda que el castellà servia per a les composicions d'ús amorós i el català, per fer-ne burla (p. 68), en una dissociació d'usos entre les dues llengües (la culta i la popular), de la que ja parlaven Riquer i Comas, que ha dut a anomenar el període que s'obria amb el nom de Decadència oblidant que la transmissió de la llengua fins avui, doncs, ens ha vingut per la potent cultura popular catalana (¡i sense estat propi!).

Segona: Sala afirma sàviament (p. 207) que "al costat de l'atracció física i, fins i tot, d'encantar físicament en un primer cop d'ull, la seducció depèn en un grau més o menys alt de la capacitat de fer riure a l'altre". Au, això va pels guapos. Als que Nostre Senyor ens va donar altres virtuts sap Ell molt bé fins on hem hagut d'aguditzar el nostre humor per menjar-nos alguna rosca.

Publica un comentari a l'entrada