dimecres, de setembre 17, 2014

El que volen dir les ítaques

Ulisses i les sirenes, 480-470 aC, British Museum

En Marc Sellarès em va demanar que fe un text breu sobre les il·lusions i esperances que em genera el fet de la imminent independència de Catalunya, al voltant del mite de l'Odissea interprtetat pel famós poema de Kavafis, adaptat després per Lluís Llach, com a referent. Després d'advertir-lo del meu escàs entusiasme amb la causa i sincer pessimisme respecte al "procés", em va convidar, en tot cas, a escriure'l. Aquí teniu el que he fet.

Era el camí i no Ítaca

La política no es fa d’emocions, però les inclou, inevitablement. De fet, el seu rol és contenir-les, tota cultura és contenció. Tampoc té a veure amb el mite, tot i que hi és. ¿Quina Ítaca havíem imaginat? La dels homes i dones lliures, la que exclou exclusions, la que iguala. La que agermana tot el món. Ulisses (i Kavafis, i Llach) ens recorda que és el camí, i no la fi, on la vida s’ho juga tot. De fet, Ítaca, el compliment de la utopia, és la mort, o la no-vida. La vida és tot lo altre. 

Jo vull viure a Catalunya, és la meva contingència. La meva barca. A Ítaca no ens caldrà, la barca. Per molts anys, doncs, cíclops i espanyes, pujols i sirenes, que ens diran que som vius. I que ens facin veure que arribar-hi abans d’hora és morir-se “sense saber què volen dir les itaques”.

Publica un comentari a l'entrada