dimarts, d’octubre 28, 2014

L’esquerra i la religió. Per una política propositiva


A mitjan setembre, a Alacant, el flamant secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va insistir en que “cal derogar el Concordat amb la Santa Seu”. No és nou, això. El seu antecessor i la seva rival al congrés anterior hi coincidien. Els seus tres contrincants a les primàries, també. Tot i que no sé trobar que això sigui, com estan les coses a Espanya, cap prioritat, m’imagino algunes de les raons per les quals aquest tema apareix, recorrentment, en un país amb relacions conflictives entre el progrés i l’Església. I amb precedents (desamortitzacions, persecució religiosa, nacionalcatolicisme…) que no han resolt res. Amb tots els seus defectes i alts i baixos, el període democràtic iniciat amb la Constitució de 1978 (amb vigència del Concordat modificat el 1976 i 1979) és el que ha permès, d’una banda, una major estabilitat a les relacions de l’Estat amb l’Església, així com a la resta de confessions, que s’han anat assimilant a les seves condicions legals, com, de l’altra, el desenvolupament de polítiques de progrés al marge del que opinin els bisbes. O en contra. 

Una aproximació racional obligaria, en tot cas, a veure primer en què afecta aquest acord de rang legal i quines conseqüències tindria la seva derogació. Quant a la llibertat religiosa, quant a la situació dels ensenyants de religió (no només catòlica) així com la controvertida assignatura, quant al finançament i la fiscalitat dels programes socials, dels béns d’interès històric i de les pròpies parròquies (en molts casos, elements cohesionadors de la comunitat), quant a la validesa civil dels matrimonis canònics... I, en tot cas, decidir després. 

 Em temo, però, que això és massa feina i descansem en el prejudicis en els quals l’Església, segurament ajudada per mèrits propis, tot s’ha de dir, s’enduu la palma de privilegiada, reaccionària i malèvola. No li passa tan sols al PSOE. Aquestes presses li entren en comprovar les pròpies dificultats per construir una alternativa sòlida al PP a qui, de retruc, li “regalen” l’honor de ser un partit identificat amb el cristianisme i amb polítiques més realistes en l’àmbit religiós. Cosa que els governs de González o Zapatero, o les enquestes sobre adscripció religiosa dels votants, desmentirien. 

 Per desgràcia, el prejudici d’un marc mental dualista (allà els banquers, els bisbes, els empresaris, els botiflers, aquí “el poble”) s’estén també en altres formacions al marge del PP. IU (aquí ICV) i Podemos, si pot ser, amb més bel·ligerància. ERC (excepte quan governava Carod), així com UPyD i Cs, in albis. Els partits nacionalistes, com es comprova ja amb els acords d’EA amb Bildu, s’hi van “contaminant”. I el PSC, depèn. Quan oblida d’on ve, i on va, comet aquests mateixos errors. 

 Quins errors? Sobretot, el de considerar la religió com un element a controlar i limitar, a enviar a l’espai privat (a l’odiós armari) enlloc de veure-hi una dimensió inexpugnable de l’experiència humana, individual i col·lectiva, que convé desplegar amb llibertat i amb rigor (d’aquí les classes de religió), com passa amb la resta de dimensions de la persona. I el de menystenir el rol de les organitzacions religioses que, plenes de defectes, sí -més o menys com la resta d’institucions, totes en crisi-, però peces claus en un estat mancat de xarxes sòlides de cohesió, tant en l’àmbit assistencial, com en l’educatiu, el sanitari, el cívic o el cultural. 

A l’esquerra li convé tenir una política propositiva davant el fet religiós, perquè, entre d’altres coses, pot ajudar a complir uns quants dels seus objectius. Així es fan majories serioses, sòlides i eficaces sense les quals l’esquerra no deixa de ser un posat, divertit o patètic, en un saló.

Article adaptat d'aquest altre, per a la revista L'Agulla (Novembre 2014). Foto: ABC
Publica un comentari a l'entrada