dijous, d’octubre 09, 2014

Pensar amb el cos


Empesos per un dualisme excessiu, els occidentals tendim a dissociar "el cos" de "la ment", així com a vegades de "l'ànima", o "del món". Segons sembla, el mecanisme dual ajuda el cervell a distingir (llum/ombra, dreta/esquerra, davant/darrere, sublim/banal, bé/mal...), precisament perquè la vida rarament té aquesta convenció com a forma de "ser", òbviament. Tot es barreja. El fet de pensar, doncs, pot ser perfectament una qüestió orgànica i, a l'inrevés, els nostres òrgans i sistemes corporals produeixen pensament. El cervell, centre d'operacions, és també, de fet, un òrgan més que no pot funcionar sense els altres.

Això ve a tomb arran de l'estil i el fons del llibre El silencio del cuerpo, de Guido Ceronetti (Ed. Acantilado, Barcelona, 2006), un torrent de reflexions, divagacions i sentències sense massa ordre ni concert en què l'autor, un polifacètic intel·lectual italià amb l'obra en castellà publicada pel segell de Vallcorba, sembla voler-nos convèncer del que deia més amunt. Observació empírica lligada al pes de la tradició, experiència i admiració, mirada alternativa i escèptica. Escèptica en el sentit etimològic, ben al contrari que l'actual: "Literalmente σκεπτικός es quien-mira-a-su-alrededor, considera, sopesa, reflexiona", diu (p. 129), encara que al principi ens advertia que "El optimismo es como el óxido de carbono: mata dejando sobre los cadáveres una impronta de rosa" (p. 26).

Així, descobrim originals mirades sobre el tòpics més defugibles. El nomadisme, per exemple, com a mesura de salut mental (p. 90). El "construir" com, a vegades, pitjor que el "destruir" (p. 94) L'erotisme, presentat com "una eterna maldición" de qui, per la impossibilitat d'absorbir-ho tot, se'ns fomenta "la locura del amor a los órganos, las partes, las secreciones, las excrecencias", una possibilitat fragmental, fractal, potser una mica absurda, d'assolir el que és impossible. Per això, insisteix, els humans ens dirigim a les "parts", quan som al llit amb algú, a qui necessàriament hem de "dividir". Per contra, "no hay indivisibilidad sin intocabilidad" (pp. 36-37). O llegir les causes de mort actuals (accidents, etc..) com a nous sacrificis sagrats (p. 97). O la idea de pàtria com a mesura per limitar el nombre de gent a qui s'odia (pp. 108-109).

El ventall, però, es desplega, oferint multitud de reflexions sobre múltiples aspectes, moltes d'elles a partir de cites d'altri o de textos sagrats antics, que l'autor coneix molt bé. Ficant cullerada als més "alts" pensaments, sí, i "baixant" alhora a la vida teòricament més banal o fins i tot "execrable", etimològicament parlant, també, com la defensa del cunilingtus (p. 162 i ss.) o la fina ironia mística ("Si buscando una mano en la oscuridad encuentras un culo, piensa en la riqueza y en el misterio de la oscuridad", p. 161). O la ironia sobre el materimoni: "Suprimidos los combates de los gladiadores, los cristianos instituyeron la vida conyugal" (p. 232). O com quan recorda la frase d'Ibn Arabi segons el qual després de penetrar una dona, l'home s'ha de rentar "erquè hi ha hagut immersió de Déu" (p. 208). 

La idea de Déu sorgeix de forma molt original, per exemple. Critica com ens desesperem quan veiem que els metges no són Déu per temor a abandonar la idea que tenim per damunt un Déu sanador (p. 52), idea que diu més de Déu que molts tractats de teologia. Error que repetim en identificar Déu amb la raó (p. 119), un Déu del qual en reivindica la "virginitat" en el seu quefer "creador" del no-res (p. 121). Un Déu, diu, que cudirà a cors "buits" enllocs dels plens de diccionaris (p. 133).

Mentre no us buideu, però, us recomano un pas per aquest llibre d'aquest savi torinès.
Publica un comentari a l'entrada