dimecres, d’octubre 15, 2014

Farà 15 anys del Mataró Parc


L’any que ve farà quinze anys de l’obertura del Mataró Parc. Se’n podria fer un bon treball acadèmic (que no em consta qui hi sigui, potser sí) sobre l’impacte que ha tingut a Mataró, aquest centre comercial, que no és poc. No em refereixo l’impacte sobre el comerç tradicional, o sobre l’estructura terciària en general. Ni tan sols l’impacte en l’economia local. Em refereixo a conèixer de veres quins canvis de recorregut, estratègics, ha significat la posada en marxa d’un gran centre comercial que té una àrea d’influència que depassa a bastament la ciutat de Mataró.


Fa pocs anys, un dirigent d’una cadena de superfícies mitjanes (l’eclosió de les quals, paral·lela a la del Mataró Parc, sospito que ha impactat més en la trama comercial tradicional que aquest últim) em comentava que un alcalde d’una població del nord del Maresme li reconeixia que, des de fa uns anys, els que “sortien del poble” a comprar ja no anaven a Girona, o a Blanes, sinó que venien al Mataró Parc. “Un element de cohesió comarcal”, vaig pensar amb ironia.


Ara fa pocs dies, en una interessant columna a El Punt Avui, el periodista mataroní Manuel Cuyàs posava l’exemple del Mataró Parc per explicar les noves dinàmiques territorials de Catalunya. Igualment com al mapa comarcal de Pau Vila als inicis de la República, els centres són les poblacions amb mercat, però ara, la dimensió del “mercat” (físic) i del “mercat” (consumidors) ha pujat d’escala considerablement. Això, deia, i les infrastructures viàries de la Regió Metropolitana (de forma molt especial, l’obertura de la Mataró-Granollers, cinc anys abans que el Mataró Parc), han generat un mapa nou on Mataró, ves per on, exerceix d’atractiu.


Òbviament, l’atractiu mataroní havia de ser més urbà, més integral i divers que no pas el del centre comercial ciutat. Els plans sobre equipaments culturals (vegeu la Nau Gaudí), sobre els atractius turístics, sobre les reformes integrals als barris (Rocafonda, Cerdanyola, La Llàntia…), sobre la transformació econòmica de Mataró (el Tecnocampus) i sobre la generació de grans atractius comercials al centre (el famós Corte Inglés que tan ens fa patir) són alguns dels eixos treballats en paral·lel ja des d’aleshores per fer el pas qualitatiu de ciutat. Ras i curt, l’obertura del Mataró Parc responia a un projecte més global, a una mirada més enllà de les nostres dèries quotidianes i a un convenciment de les capacitats de la ciutat per fer els reptes que se li demanaven.


¿Quin projecte, ara?


La crisi ha espatllat bastant tot això; sort que teníem feina feta i sort que, en començar la crisi, no es van demorar alguns projectes… perquè encara estaríem molt pitjor. Però el que em temo que s’ha espatllat més és justament aquesta visió estratègica. Des del canvi de govern, per primera vegada en mans de CiU des de pràcticament l’inici de la democràcia, no és que s’hagin canviat massa els plans urbanístics, econòmics, etc… Com a molt, i em sembla bé, s’han ajustat als temps que som, se n’ha moderat l’ambició, etc… Fins i tot, he observat amb satisfacció canvis de criteri del govern Mora respecte quan CiU era a l’oposició i, sense conya, els felicito perquè rectificar és de savis.


El que trobo a faltar és saber on ens volen portar. Quin projecte tenim. Què hem de fer amb els elements que hi ha sobre la taula, com fem que generin valor afegit, etc.


Un exemple. Justament al costat del Mataró Parc, el planejament urbanístic vigent preveu una gran reserva de sòl per equipaments i instal·lacions de gran valor estratègic, tant per la dimensió, com per la ubicació. A prop, noves zones terciàries també per desenvolupar, davant i darrere de l’Hospital. Fa uns anys, una universitat privada de Madrid s’hi va interessar i l’Ajuntament va oferir la possibilitat d’instal·lar-s’hi. Ja ens hi vèiem. Mataró, una ciutat amb dos grans puntals universitaris que, si ho aprofita, retindrà i generarà talent, gent jove i punts de referència. No hi havia massa entusiasme per part de la Generalitat, l’administració competent en ordenació universitària… Però hi havia ganes, compromís i il·lusió en la part local. Bé, fa temps que no se’n parla. Ni d’aquella oferta ni de cap altre projecte. Ni universitari ni de res. Una sort semblant està recorrent altres projectes a mig i llarg termini (es a dir, que no s’han de pagar ara, si aquest és el problema).


M’agradaria, per acabar, que els propers mesos, previs a les eleccions municipals, es parlés d’això. Que veiéssim què proposen les candidatures pels propers no quatre sinó deu o vint anys. De fet, no hi ha diferència entre els problemes “quotidians” (la neteja, la seguretat, la immigració…) i els estratègics. Els uns ajuden els altres i, entre tots, ens permeten marcar la direcció i ritme que ara, sincerament, no sé veure. ¿Podrem fer-ho? ¿Ens ho permetran altres debats que, en realitat, no tenen a veure amb la nostra ciutat?


article publicat a Capgròs
Publica un comentari a l'entrada