divendres, de novembre 28, 2014

El discurs del nou MNAC


Des de fa unes setmanes es pot veure una nova distribució de la col·lecció permanent del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), especialment per la seva part moderna, sota els criteris del professor Juanjo Lahuerta i sota la direcció de Pepe Serra. El canvi ha estat saludat amb entusiasme per la crítica, que troba molt encertat el sentit que s’hi ha volgut donar i l’amplitud de disciplines que s’hi volen mostrar. 

Recordo que, a l’escola, alguna vegada ens havien fet anar a visitar l’antiga ubicació del Museu, a l’actual Parlament de Catalunya, una mena de magatzem que esperava un lloc millor. La ubicació al Palau Nacional, la seva remodelació i algun puritanisme (la polèmica per una escultura finalment no instal·lada que representava un mitjó, de Tàpies) no semblaven decisions massa adequades. El propi Serra advertia que el nom tampoc ajuda i que és un error no vinculari la paraula “Barcelona”, que és la que coneix tothom. Volia dir tots els turistes. Descartat això (la polèmica va agafar aires èpics) i ni tan sols plantejada una reubicació, és lògic que les propostes se centrin en el contingut. 

 Per començar a parlar de museus potser la primera pregunta, no sé si massa resolta, és saber quin sistema de museus tenim, quina coherència tenen, quines polítiques comunes i diferenciades li convenen, a quins objectius generals serveixen més enllà dels turístics. La segona, de la que el nou MNAC ens en diu ja alguna cosa, és saber quin és el rol del museu avui, al segle de Google i de turisme massiu, al de les “experiències” i la hiperconnexió, al que no sap què fer amb el passat ni amb l’art. Un magatzem, segur que no. El lloc de trobada amb uns objectes que semblen subjectes, un espai irrepetible… això ja és una altra cosa. 

 El MNAC no acaba aquí; fa, almenys, tres coses més. La primera, si el que importa són les peces i la nostra relació amb elles, que tinguin el màxim protagonisme, més que no els autors. La segona, si ho notem més amb l’experiència que amb el propi objecte, incloguem altres disciplines excloses fins ara del canon: el cinema, el cartellisme, el mobiliari… I la tercera, si un museu és un prescriptor, té un discurs. Lahuerta vol explicar, diu, la transformació de l’art al servei del poder (Edat Mitjana i Reneixement) amb l’art al servei del mercat (segles XIX i XX, fins a la Guerra). No és l’únic discurs possible, però, per començar, déu-n’hi-do.

Article per a la revista Valors (novembre 2014)
Publica un comentari a l'entrada