dimarts, de novembre 04, 2014

Jo no votaré


Diumenge no aniré a votar. Vaig avançar algunes raons ja fa uns dies aquí, i faig meves les que expressa aquest article de Joan Curbet Soler, a qui no conec de res, aquí. Per acabar aquesta introducció de referències, també em convenç força el que diu el professor Manuel Ballbé en aquesta entrevista, aquí. Ja sé que avui és un defet de temps amb la nova providència del Tribunal Constitucional que obliga a suspendre la consulta, de nou. Però com que el Govern diu que la manté tant sí com no, jo faré el que pensava fer.

Diumenge no aniré a votar, o al que sigui de succedani, amb l'ai al cor perquè sempre he anat a votar. Per mi, votar és molt important. Vaig néixer que encara no es podia i per res del món no m'ho deixaria treure. Acostumo a tenir opinió formada sempre que voto, generalment ja abans de votar, i, com sabeu, m'agrada dir la meva més enllà del que la prudència exigeix. He fet campanya i m'agrada fer-ne. Però no puc, precisament per aquestes raons, abonar un acte inútil, la perspectiva del qual és empitjorar les coses enlloc de resoldre-les. 

Si jo fos independentista, òbviament, tampoc aniria a votar. Els cartutxos els guardaria per quan passi la peça, no per fer salves. Estaria molt emprenyat, sobretot, perquè  les coses que valen la pena i són importants no volen presses ni improvisacions, cal vetllar i preparar-se per les resistències i han d'assegurar-se de la solidesa dels passos a donar. Cap d'aquestes coses hi ha estat, en aquest cas. Si fos independentista, en veure que la drecera on ens fan transitar no duu enlloc, com a mínim canviaria de guia.

Com que no en sóc, em fan patir més els que segueixen amb il·lusió aquest viarany de cul-de-sac que no els guies carregats de raons -errònies- que hi van al capdavant. Primer, perquè els que no hi volem anar també ens hi fan anar, cap allà. Segon, perquè l'expecativa creada és altíssima (positiva, animosa, confiada) i la decepció pot tenir una quantitat de sentiments contraris similar. L'únic que té de positiu el 9-N és que la decepció pot venir abans del previst, cosa que ens evitaria cometre més errors. Tercer, perquè, si l'única solució possible passa per la política, que vingui ja, sisplau. Ja n'estic fart de simulacres, d'apel·lacions pre-polítiques (sí, el que estem contra aquesta consulta també som demòcrates, què caram) i d'exclusions. Política. Ni plora-miques, ni gimcanes, ni representacions parroquials de 'Moisès', ni plebiscitàries "presbicitàries", ni utilitzar els morts allargant el Halloween. Política i governar una mica, que potser ja toca.

¿I l'endemà?

L'endemà del 9-N, ¿què passarà? Respecte a la independència, res, ja us ho puc ben assegurar. Respecte als partits que n'hagin tret més rèdit electoral, demanaran eleccions avançades a les quals voldran donar, segons han dit, caràcter plebiscitari. Amb això ja tindrem corda per uns dies. Com que aquests partits, fins ara, han aguantat el govern d'Artur Mas, el poden forçar a avançar les eleccions que, a més, és el que li surt millor. I anar perdent llençols. Encabat de votar, si hi ha una majoria propícia, és possible que aquesta voti una declaració d'independència que els mercats rebran amb un entusiasme previsible i que les cancelleries s'apressaran a ignorar.

Aleshores hi ha vàries possibilitats. Una, que declarem la guerra. Sembla la pitjor de les opcions perquè aquí tots som més de grup d'esplai que de tribu urbana violenta, però si "tenim pressa" i anem en sèrio no l'hem de descartar. L'altra, que s'invoqui a la "resistència civil" del poble (tancament de caixes, renúncia a pagar impostos i cobrar sous o pensions públiques, renúnica a renovar-se el DNI o el passaport, renúncia a pagar en euros, renúncia a acudir a tribunals i a acatar sentències, en fi, coses d'aquestes). Jo, per aquestes dues primeres, veig molt disposada a la Cup, sempre tan solidària amb les "lluites", amb trets o sense. Hi ha una tercera possibilitat, que és la de tirar enrere. Recular de la drecera i tornar al camí de sempre. Jo, per aquesta última, veig també molta gent disposada, si ve el cas. No seria la primera vegada. Les tres són un desastre. No en veig cap més, de sortida, si seguim per aquí. Així que gràcies, conciutadans meus, per acudir a la crida d'aquest diumeng que ve.
Publica un comentari a l'entrada