dimarts, de març 17, 2015

Artistes que punxen parets


D’orígens molt antics, l’esgrafiat pren embranzida a la Catalunya barroca del segle XVIII després de la seva tímida reaparició al Reneixement italià i espanyol i esdevé una tècnica molt utilitzada tant al Modernisme com al Noucentisme. La seva resistència a la intempèrie i la seva enorme popularitat han fet que, encara avui, en vegem foça vestigis a les nostres ciutats. La interessant relació entre artesania i art han fet que, encara ben entrat al segle XX, s’hagin produït esgrafiats de gran qualitat obra d’artistes reconeguts.

És precisament la precarietat d’aquestes últimes peces, i la insistència d’alguns artistes que veien morir les seves obres abans que ells, que ha dut a alguns municipis a introduir a la catalogació arquitectònica local aquests elements, procurant, si no la seva conservació total, sí almenys el seu testimoni a escala per poder ser reproduïts. És el cas de Mataró, per exemple, que compta ja en el seu catàleg esgafiats corresponents a vuitanta-vuit finques, quaranta dels quals d’autor conegut.

La immensa majoria d’aquests últims són, òbviament, artistes contemporanis. Sobretot de Joan B. Parés i Santi Estrany, encara que hi trobem obres de Jordi Cuyàs, Marta Duran o Eduard Alcoy. Es tracta d’autors mataronins, tots ells, d’estils molt diferents, als que alguns propietaris els han encarregat un treball així. En el cas d’Estrany, tot i l’enorme valor i quantitat de l’obra desapareguda, ha esdevingut un dels trets d’identitat de la seva trajectòria en la que, bàsicament, hi dedicava dibuixos al·legòrics a la història local lligada al lloc on s’havia de mostrar la peça. N’hi ha comptats vint-i-quatre.

No sé si s’adonen del que això representa. D’una banda, la constatació de la necessitat d’art que tenen els processos urbanitzadors. Bé per l’embelliment, bé per la construcció de noves referències simbòliques, bé per badar, bé per l’orgull o la generositat de qui ho encarrega… pel que sigui. De l’altra, el descobriment d’un veritable museu a cel obert, gairebé com un joc de pistes per desxifrar un enigma. O una mirada de germà gran i entenimentat a la moda dels grafittis.

La seva tècnica és molt senzilla, però requereix d’ofici. En el cas de Mataró, la nissaga Alsina s’hi ha especialitzat i estem parlant de paraules majors. És ben bé que, almenys en l’esgrafiat, la diferència entre art i ofici, entre artista i paleta, entre inspiració i tenacitat, no existeix.

Publicat a la revista Valors (març 2015)Foto: Ajuntament de Mataró
Publica un comentari a l'entrada