dijous, de març 19, 2015

El tomàquet del patrimoni


Fa uns dies vaig comprar uns tomàquets “quilòmetre zero” en una parada nova d’un mercat de la meva ciutat. Els dos xicots que me’ls van vendre em van explicar que estaven molt engrescats d’haver començat l’aventura de fer de pagès a l’hort d’un convent, després de molts anys en desús. Les poques monges que hi queden, molt grans, els hi han llogat. El monestir, vell, barroc, edificat al que eren els afores i ara al bell mig de la ciutat, té força espais desocupats. En alguns, encara no s’han reparat els danys de la Guerra Civil. La comunitat, molt petita en nombre i molt gran en edat, em consta que està pensant en com reutilitzar-los, sense massa èxit. ¡Excepte en l’hort!

Aquesta història amb variants similars em temo que es reprodueix arreu del país. L’envelliment del patrimoni, la manca de vocacions i la pèrdua de pes social de la religió catòlica afecten, entre d’altres coses potser més importants, a multitud d’actius immobiliaris (convents, parròquies, seminaris, incomptables llocs de culte més, casals parroquials, etc…) clarament infrautilitzats. Per les seves característiques (catalogació històrica, pensat per a usos religiosos…), molts d’ells resistirien a qualsevol temptació de vendre-se’l… si la crisi immobiliària ens ho permetés. I per més inri, hi ha un enrevessat laberint de titularitats entre bisbats i ordes, arreu de Catalunya, que dificulta fer-hi res en conjunt.

La reconversió del Seminari de Lleida en habitatges socials, l’adaptació de la parròquia de la Santa Madrona a una litúrgia comunitària més viscuda (i multifuncional) i altres bones iniciatives, donen algunes pistes als optimistes que creuen que el patrimoni també ha d’adaptar-se als signes del temps. Ara, ¿no seria bo que miréssim d’ordenar-ho, de pensar alguna estratègia conjunta i d’imaginar nous models d’ús patrimonial al conjunt de l’Església catalana?

Article publicat a la revista Foc Nou (febrer 2015)
Foto: Mariona Abelló (aquí)
Publica un comentari a l'entrada