divendres, d’agost 24, 2012

La mort i la primavera - #nitsdagost - XXIV


Aquest estiu he aprofitat per llegir La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), la novel·la pòstuma, inacabada, de Mercè Rodoreda. D'entrada us he de dir que no s'assembla gens a cap altra obra seva, que compleix amb escreix les expectatives d'"obra difícil" que fins avui m'havien fet retardar la lectura que, malgrat tot, recomano. No tinc ni idea si ja existeix o no, però sens dubte seria fantàstic un treball que analitzés el rerefons simbòlic, psicològic i biogràfic de l'obra, junt amb la seva anàlisi literària (incloses les 'variants' sobre el contingut que, per inacabat, són introduïdes a l'obra) i la seva difícil inserciói al crpus literari de l'autora, perquè donaria per molt. I un mapa (darrerament estic obsessionat amb els mapes en les obres literàries) d'aquest terrorífic poble on s'esdevé la vida, si en podem dir així, del protagonista, amb un estil que ens situa directament en la literatura fantàstica.

Dic que no tinc ni idea, però que, en cas de no existir, seria un excel·lent treball interdisciplinar per un estudiant o fins i tot per un doctorand (si n'hi ha cap ja de fet, feu-m'ho saber, sisplau). A mi, deixant de banda tot això, però, el que més m'agrada del llibre és l'estil. El llenguatge, proper a la poesia més sublim; les imatges, descrites de forma molt potent; unes associacions convertides en encertadíssimes al·legories; un deix d'inquietud a cada pas, etc...

Us anava a posar alguns exemples, però són tants que potser en faig una selecció i us els poso a partir de setembre de tant en tant, en alguns posts; aquest n'és un d'estiu i ja m'allargo. Mentre tant, si algú més s'atreveix amb la novel·la, ja li dic que li serà de molt profit. I us animo a comentar-la. En un repàs ràpid al Google veig que molt poca gent ho ha fet. L'Armand Obiols (el company de Rodoreda) i ella mateixa, sobretot ella mateixa, creia que era la seva obra mestra.
Publica un comentari a l'entrada