divendres, d’agost 17, 2012

La mosca i l'Espriu - #nitsdagost - XVII




Ja vaig dir la setmana passada que per l'estiu faig la pau amb llibres pendents. Un d'ells era Seductors, il·lustrats i visionaris, de Josep Mª Castellet (Ed. 62, Barcelona, 2009), que reomano de totes totes. Escrit com una continuació, vint anys més tard, del també molt recomanable Els escenaris de la memòria, Castellet esborra el record personal al voltant de sis amics: Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix. En el cas de Joan Fuster, però, hi introdueix una anècdota sobre Salvador Espriu que corrobora la imatge de tipus divertit que contrasta amb la que tenim els que no el vam conèixer. L'anècdota inclou Dámaso Alonso matant-se una mosca al front com si res i la reacció de fàstic, terriblement educada, del nostre poeta, que en féu un àcid poema després. Serveixi l'anècdota, a més, per mirar de reivindicar Espriu avui que sembla tan oblidat i -en canvi- quan més necessari seria de rellegir-lo.


A més de l'anècdota, el llibre recull molt bé l'evolució del propi Castellet en diàleg o per contrast dels seus amics glossats i trobo que, precisament, el diàleg amb la seva experiència narrada ens pot ser molt útil a la nostra. A banda de tenir una sana enveja de tenir amics d'aquesta categoria (sense desmerèixer els presents, és clar).
Publica un comentari a l'entrada