divendres, d’agost 31, 2012

Incerta glòria - #nitsdagost - XXXI

Un cop acabada Incerta glòria (de Joan Sales, Ed. Aymà, Barcelona 1956) vaig tenir una certa sensació de frustració. Amb orgull he de dir que he llegit una primera edició (l'exemplar 363) i amb pena he de dir que, com sabreu, es tracta d'una edició censurada. O sigui que em dol haver-ne perdut, potser, algunes parts rellevants.

De manera semblant al que li passava a en Marc Vilarassau (mireu l'excel·lent lectura que en fa a El Matí digital de fa uns mesos), he passat tota la meva infantesa i la meva adolescència davant aquest volum, l'autor del qual era l'editor d'un magnífic grup de llibres que l'acompanyaven a la lleixa: el Club dels Novel·listes. N'havia sentit parlar bé però he de reconèixer que no ha estat fins aquest any, centenari de l'autor que, pel que he pogut llegir aquí o allà, m'he decidit a enfrontar-m'hi.

Per comentar-lo, encara que sigui per traçar breument què m'ha semblat, necessitaria força i força espai. I una mica de temps. I potser llegir la versió no censurada de la millor novel·la catalana del segle XX, amb paraules de Juan Goytisolo, a qui -entre d'altres- Sales dedica el llibre.

Només ho apunto. Una: la dialèctica estilística, de punts de vista, del fil narratiu, de la tensió, és una de les trenes més ben traçades que he llegit mai. Dues: L'evolució canviant dels personatges i la seva lectura necessàriament polièdrica (també en la seva valoració moral) el converteix en una novel·la genuïna (segons la definició de Kundera a L'art de la novel·la). Tres: això darrer ho remata amb les excel·lents postil·les diguem-ne filosòfiques, inscrites en els moments biogràfics oportuns que genera un fet tan brutal com una guerra. Quart: el relat d'Incerta glòria podria ser una excel·lent excusa per un relat comú de la nostra guerra. Cinc: Algú hauria de fer un mapa (i una ruta literària-turística) pels pobles reals (amb els seus esdeveniments reals) que la novel·la pren com a teló de fons, a les comarques del sud de Terol (i també Barcelona). 

Sios: Ara sembla anacrònic tot el que es refereix a la religió en aquesta obra... Però hi ha dues dades que em semblen potentíssimes: una, la de la persecució iconoclasta i antirreligiosa (tan present avui en dia: vaig pensar en els monjos algerians d'Els déus i els dies). Dues: que tota conversió és individual, que passa per un procés propi de reelaboració.

I paro, que és estiu (el clima també és important en aquesta obra). I amb aquest post, el dia de Sant Ramon, acabem el cicle nits d'agost.
Publica un comentari a l'entrada