"El lector ha de saber que totes les coses existeixen per si i no, siguin divines, diabòliques, terrestres o tot allò que vulgueu. L'"ú", en tant que sí és força i amor, és la veritat de Déu i Déu en persona. Però no sabria ésser reconegut com a tal sense el no, i sense el no no hi hauria joia, ni grandesa, ni sensibilitat"
Jakob Boehme, Sex puncta theosophica (Von sechs Theosophischen Puncten - Sis punts teosòfics), 1620.
Jo, ignorant com sóc, no va ser fins que vaig llegir La filosofia del Renaixement, d'Ernst Bloch (Ed. 62, Barcelona, 1984, pp. 101 i ss.), quan vaig sentir parlar de Jakob Boehme (o Böhme) i encara no he llegit res d'ell, tot i que m'entusiasmà la presentació que en féu en aquest recull de conferències tan interessant el pensador marxista heterodox alemany. Tot i així, he comptat que hi deu haver dues o tres obres d'ell traduïdes al castellà (Aurora, a Siruela l'any passat, la millor) i no me'n consta cap en català.
M'interessa, de Boehme (1575-1624), la seva reflexió sobre la fosca i la llum, sobretot, que presideix el conjunt de la seva obra, amb referències constants a la natura, la contemplació de la qual creu fonamental, i reprenent la tradició de Zoroastre que Bloch titlla de "gnosi dualista". Bloch diu també que la tradició de la que beu fou transmesa per les capes populars alemanyes (Boehme havia recorregut tot el país de jove), contra una intel·lectualitat que més aviat en desconfiava. Boehme era sabater i tenia una formació acadèmica molt precària. La filosofia i la mística "arran de terra" em sembla un dels aspectes més suggerents d'aquesta figura, a la que s'ha relacionat també amb el Mestre Ekhart i Paracels, i que les seves llacunes acadèmiques li feren d'estímul per voler conèixer més.
Escriu Bloch que "Boehme comprengué que la llum no pot ser revelada si no és sobre un fons d'obscuritat", de manera que "a tota cosa li cal una contrapartida, que el 'sí' no existeix sense el 'no', que el món és fet de contrastos, que és objectivament dialèctic". Des de Caravaggio (o Zurbarán, o Ribera) fins a Marx, des del ying-yang a Heràclit, des de Shakespeare als Pastorets, des dels toros a la divisió política entre dreta i esquerra, tenim multitud d'exemples on la cultura intenta expressar-ho.
Boehme, que tingué força problemes amb les autoritats eclesiàstiques, criticava la incipient cultura burgesa de reduir-ho tot al càlcul proposant un retorn a la doll natural i qualitativa de l'entorn, capin-ne la dialèctica ombra/llum. I demanava, per començar, que es posem a escoltar les pròpies profunditats perquè "l'home que s'escolta ell mateix tingui la impressió de sentir el missatge secret de les coses". Tot posant una mirada, cara a cara, a la fam, la inquietud i el desig "que de per tot l'empenyen" preguntant-se "de quina manera l'obscuritat i el mal arribaren al món" tot "present consciència de l'existència d'un embolic". Efectivament: l'ombra i la llum no viuen en cambres separades, sinó íntimament relacionades, barrejades, en dialèctica com Naïm als Pastorets de Pàmias. La fam, la inquietud i el desig, com apunta, són els vehicles de totes dues polaritats. Dubto que tallar l'aixeta de cap dels tres ens faci més "bons", doncs.
El filòsof renaixentista alemany recorda que és el diable qui condueix Déu pel camí precari i dialèctic del món. Si no hi havia l'element negatiu, advers, no hi hauria Revelació, ni manifestació del bé", resumeix Bloch. "Al fons de la negació", continua", Boehme entreveu un desig, una pulsió emocional, una veleïtat nascuda essencialment d'una mancança". Una fam que, "en ant que desig i voluntat que, per apaivagar.se, no té altra cosa que ella mateixa". El Desig que emplena el desig i que genera més desig, com bé explica Xavier Melloni.
Set forces de "re-creació" del món, a través d'ell mateix, són les que proposa Boheme per evitar que s'enfonsi en el no-res. La primera i la segona, dialècticament, són la sal (l'excitació, la còlera, la infignació...) i el mercuri (la susceptibilitat, la sensibilitat). Igualment, la tercera seria l'angoixa (un foc sense flama) contra una quarta que seria el foc que crema l'angoixa ("el foc devorador esdevé la flama dins la llar que reuneix els humans" explica Bloch). La cinquena és la llum, amb el so que l'acompanya sempre (sisena); i la setena la corporalitat (que Boehme reconeix en el Corpus Christi com a transposició de Déu a la natura del cos) i que acaba reunint la resta de forces. "L'home conté un quelcom a presència del qual havia estat ja asenyalada en la llum". Un procés que porta de Llucifer ("el que porta la llum") a Crist dins l'Home, "el diable esdevingut pur". Diu Bloch que "el món neix d'una fermentació (Gärung) entre el sí i el no; tot allò que és en el món (...) està sempre produint llum, tant en el pla químic com en el pla moral i religiós".
Que les fogueres de Sant Joan cremin tota angoixa i que ens recordin la llum innata en tota nit, que no esn faci por -doncs- cap nit. I tot això, encara que sigui com a homenatge a aquest humil sabater alemany de fa quatre-cents anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada