dijous, de juny 20, 2013

La Patagònia



Hi ha un quadre penjat aquests dies a l'exposició de la Biennal Torres Garcia - Ciutat de Mataró que em té el cor robat. Només sé que és de Catalina Pilar Moll Rosselló, una menorquina nascuda el 1934 que, segons diu el catàleg, ara viu a Barcelona. El quadre es diu La Patagònia i fa 114 x 146 cm. de l'artista no en sé res i sembla que Google, ben poc.

Què em fascina, d'aquesta obra? D'una banda l'ambient, que és el que veus a simple vista. Un lloc imponent, al capvespre, potser, sense presència humana aparent i un to molt misteriós. El riu i el cel, cadascú pel seu compte, semblen les dues úniques escapatòries, igualment incertes, del lloc que serven aquestes no poc esfereïdores muntanyes. L'aparició de la nit, el lloc on no hi ha lligams (ni cultura, ni moral, ni límit), amenaça i alhora excita la vida del visitant d'aquest lloc.

En segon lloc (i la meva maldestra foto no ho pot captar del tot), fascina també la immensa tonalitat de grisos i negres amb què l'artista compensa la seva més absoluta austeritat cromàtica. Tant en el cel, com en el riu, com en les muntanyes.

En tercer lloc, em fixo en com resol l'esquema dual de la majoria de quadres de paisatges (i no tan sols de paisatges), en què l'horitzó (aquí les muntanyes inquietants que esguarden el curs del riu) esdevé el punt central. Aquesta frontera relata no tan sols els nostres somnis, el nostre futur, el que fa que elevem el cap; relata també el lloc inexorable de la nostra vida, la dels humans, sempre al límit, sempre entre el riu i el cel. El quadre, que traspua horitzontalitat, així, deixa entrar la llum de forma completament vertical i diguem que ella dóna sentit al conjunt del paisatge, com en els millors quadres que coneixem del gènere (penso en Urgell, per exemple, però també en tota la tradició romàntica: Friedrich, Rottmann, Turner, Constable, Martin). Diàleg entre llum i penombra, com si fóssim místics castellans, també.

Fa uns dies parlava de Cristina Iglesias. La seva proposta estètica em sembla mot similar a la del quadre que aquesta desconeguda (per mi) artista ens fa, tot i que les imponents parets no hi tenen massa a veure... En aquest cas, el riu em convoca des de Manrique a Conrad, és a dir, des de la fascinació pels rius, per la seva capacitat d'endinsar-nos als paisatges (també els interiors) fins a la seva enorme i universal capacitat de símbol.

I com que me n'he quedat amb ganes, algú m'hauria de dir com m'ho puc fer per veure'n més, d'obres d'aquesta meravellosa descoberta.

P.S. un cop publicat aquest escrit, rebo un atent missatge de Miquel Faidella, que --a banda d'altres coses-- m'informa de la pàgina de Facebook de l'artista (aquí), cosa que em permet canviar la fotografia, a banda de satisfer els meus desigs. Moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada