divendres, de juliol 25, 2014

¿Hem de celebrar Les Santes?



Enmig de tant d'atur, ¿té sentit fer festa? Consternats per les matances d'innocents que obren els telenotícies ¿tindrem humor de celebrar Les Santes? Constrenyits per la crisi que no ens acabem d'espolsar ¿val la pena cremar diners públics amb petards? Indignats de tot ¿per quins set sous ballarem darrere la figura d'un rei de cartró i la seva família seguit per autoritats?

Certament, les respostes de l'home contemporani poden ser múltiples. N'apunto algunes. "Bevem, bevem, que el món s'acaba", en podria ser una. És la que pren festa com rauxa, com a actualització del caos original que tot gran relat atribueix als nostres orígens, relat que, en realitat, la festa té la missió de reviure periòdicament en una "aturada de temps" que marca, a casa nostra, una oportuna Barram el dia de sant Joaquim i santa Anna, tot just acabat el caos de la nostra Nit Boja. I que té el seu correlat amb les cercaviles, l'Anada a Ofici, les dormides... és a dir, el retorn a l'ordre.

La segona resposta podria recordar-nos que, a l'atur o no, precisament ens hem passat l'any treballant, en molts casos patint, ens mereixem esbargir-nos, de descobrir-nos, els ciutadans, més enllà de les nostres utilitaristes relacions, de les nostres caselles a l'enorme màquina que semblem servir. Efectivament. Un hebraista que conec sosté que el dia festiu de la setmana, recollit després a la tradició judeo-cristiana, fou una "conquesta sindical" babilònica. En realitat, els debats recorrents sobre la desaparició dels diumenges com a dia festiu o la "racionalització" laboral dels altres festius demostra que la "patronal" babilònica busca la venjança. També a Les Santes s'hi viu, això.

La tercera resposta possible que se m'acut me la va oferir un dia l'actual Gran Rabí de França, Gilles Bernheim, en una intervenció a Barcelona sobre el sàbat, el dia sagrat obtingut pels nostres amics sindicalistes babilònics, segons l'hebraista citat, i incorporat des d'aleshores al relat bíblic. Allà (Gn 2:1-3), hi diu "Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora".

El Gran Rabí interpretava el sàbat, doncs, com "el lloc de l'absència de Déu", donat que deixa de crear i descansa, tot i que n'esmentava el seu "caràcter sagrat", és a dir, de "lloc de Déu". Per tant, un espai laic que és alhora sagrat. Un espai de retirada perquè tota la creació gaudeixi del món i celebri la seva existència. Certament, la festa major de Mataró també és un espai de retirada perquè les criatures mataronines gaudim de la nostra existència, vegem que és "sagrada" (que ningú no la pot degradar, doncs) i ho celebrem. 

La Missa de Les Santes, l'acte més genuí de la nostra festa, també és una mica això. El fet litúrgic és molt important, la missa és solemne i l'acte religiós (fer explícit a Déu) és evident. Però s'hi produeix aquesta retirada, aquesta presència sagrada d'allò laic, amb la irrupció de la música, o sigui dels sentits, i del cant del poble en representació de tota la ciutat, creients o no, bons ciutadans o potser no tant, del "país normal" o del "subnormal". Aleshores, la ciutat celebra el món on viu. I per això, avui més que mai, clama "dona nobis pacem" amb una força que no sabia ni que tenia.

Bones Santes!

Article pubilcat al digital Capgròs. També publicat a CatalunyaReligió, en català i castellà.
Publica un comentari a l'entrada