divendres, de juliol 11, 2014

La província espanyola dels Jesuïtes


Com deia el passat 1 de juliol CatalunyaReligió a l'excel·lent crònica de la Glòria Barrete, "Moltes són les congregacions religioses que aquest any fan efectius els processos d'unió de les seves províncies, inspectories, o zones. I si a principis de juny ho feien els Salesians, i fa pocs dies els Jesuïtes, ara hem de sumar-li una altra: les Religioses del Sagrat Cor de Jesús, que divendres passat aprofitaven la celebració del Sagrat Cor per visualitzar la unió de les seves dues províncies espanyoles, nord i sud, en una de sola". Les tres unificacions, més les que probablement hi haurà en el futur, no són flor d'un dia. Responen a un procés llarg, pensat i treballat a fons, per incrementar l'eficiència d'aquests ordes acusats, com tots, d'un greu problema de recanvi generacional dels seus membres per la manca de vocacions. Sospito, també, que la modernització dels mecanismes de comunicació fan cada dia més viable el govern d'espais més amplis. No voldria fer cap paral·lelisme barat ni oportunista, però xoca força que, mentre un corrent central molt fort de la societat catalana reclama un "estat propi", els ordes religiosos, amb discreció, facin el camí contrari integrant les seves estructures amb la resta d'Espanya. És ben bé que la realitat és polièdrica. Per sort.

La notícia em fa venir algunes coses al cap que no em puc resistir de compartir. En primer lloc, que un procés de ruptura com el que planteja el corrent independentista pot trencar alguna cosa més, per exemple els lligams afectius (i no tan afectius) amb persones que començarem a anomenar estrangers, encara que alguns parlin la nostra mateixa llengua i se sentin d'un mateix lloc. 

En segon lloc, que per moure's al món amb certa lleugeresa cal reduir estructures i no crear-ne de noves, compartir enlloc de separar, aliar-se i no entotsolar-se. Ho aprenen els ordes religiosos i també les empreses que triomfen. I les potències que dominaran, si no ho fan ja, l'escenari polític mundial. Òbviament, els espais més amplis han de ser espais d'acollida, de respecte, de fortaleses comunes i segur que l'Espanya actual no ho té, tot això i, de fet, és el que la posa en perill.

I en tercer lloc, penso si el procés no acabarà unificant encara més les províncies religioses, a Europa, i incrementant-ne el seu nombre, arreu del món. La presència del món catòlic creix, a nivell mundial, i es resitua als països anomenats "emergents". I baixa en una Europa, per cert, mancada de projectes comuns i d'una veu pròpia al nou gresol mundial. Potser aquest és el destí d'aquests ordes. Sens dubte, ho és el de Catalunya, que serà més forta i lliure si s'integra plenament en una Europa unida i amb polítiques comunes. I el camí cap a Europa porta a començar pels veïns, amb qui hem de travar noves aliances, a qui hem de convèncer del mal que fa no tenir projectes comuns. Com diu un amic meu, si els jesuïtes fan això, és que és important, perquè "aquests mai no fan res perquè sí". El que també tinc molt clar és que el pocés que ha dut fins aquí aquests ordes no respon ni a cap esperit centralitzador ni ha aplacat cap reivindicació nacional dels seus membres, entre els que hi ha de tot, com a tot arreu.

A veure si resulta que capellans i monges hauran d'assessorar els nostres governants sobre com resoldre la quüestió de "la província" sense provincianismes. Dèiem abans que una de les possibles causes de la remodelació dels ordes es pot deure a la falta de vocacions. En política també passa, això.


Publicat avui a Catalunya Religió. I aquí en castellano.
Publica un comentari a l'entrada