Antihumanisme de "drets"

Encara que tothom vol fer veure que no ho veu, l'antihumanisme ideològic és el que inspira les actuals discussions sobre avortament, bioètica o eutanàsia.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 191.

Sempre és festa al meu redol

Ve que tot és completiu,
no conec el que és buidesa
i les evagacions
no les caço: elles vénen...
sempre és festa al meu redol...
Si fa lluna, ballo a l'era
i aviat tots els mussols
acompanyen i compassen
la cançó que relenteix
per les coves de les goges,
que també gosen cantar...
Si fa fosca, em gronxo al pati
i m'empeny el gronxador
un bon tros de la meva ànima...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 200. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 110.
Il·lustració: Alfred Opisso

Jesús i Rappel

Un dia Jesús parlava del Regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Veient que començava a fer-se tard, els dotze anaren a dir-li: «Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures; aquí és un lloc despoblat». Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos. Hem d'anar nosaltres mateixos a comprar menjar per tota aquesta gentada?». Tots plegats eren uns cinc mil homes. Ell digué als deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta». Els deixebles ho feren i tothom s'assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres.

Lc 9,11b-17

El miracle dels pans i els peixos és un dels més coneguts de l’Evangeli. Quan era petit, em deien que la prova de l”existència” de Déu, o del seu “poder”, consistia en el fet sobrenatural, màgic, de multiplicar el nombre de pans i de peixos. Quan vaig adonar-me’n que Jesús no havia vingut aquí precisament per competir amb el Màgic Andreu, o amb Rappel, o per vacil·lar-nos, vaig pensar en la quantitat de vegades que aquest miracle s’esdevé i vaig fer una lectura diguem-ne irònica. I ja em perdonareu. Quantes vegades hem posat excuses a l’hora de compartir, a l’hora d’obrir-nos, i quina satisfacció, quina sensació d’abundància, tenim quan ens hi hem posat de valent, amb ganes i sense manies. A mi em sembla que l’Evangeli relata una d’aquestes situacions i que, irònicament, resumeix en què on només hi havia cinc pans ara recullen dotze coves amb les sobres. La conversió deu ser això: deixar de guardar i donar, deixar de tancar-se i obrir-se, deixar d’excloure i repartir.

Entremig, però, hi ha una fórmula, la de la benedicció del pa, que ens remet a l’Eucaristia. Per tant, a la presència de Jesús, el Déu-fet-home entre nosaltres; al memorial de la seva mort i ressurrecció, que és el que ens alimenta; i a la referència comunitària: jo no sóc res sense els altres. Déu, doncs, té a veure amb aquesta mena de conversions. I, de fet, com que l’Eucaristia és el ritual central de la vida cristiana, la conversió que passa del poc a molt, del dintre a fora, del jo al tu, de tancar-se a obrir-se, de la gasiveria a la donació, del pa per mi (o els meus) al pa per tothom qui té gana, és el centre de la Bona Nova que Jesús ve a donar-nos. La Bona Nova és que és possible. És possible aquí i ara, no en el “més enllà”. I, sobretot, que no cal ni màgia, ni trucs, ni mèdiums, ni res que s’hi assembli. «Doneu-los menjar vosaltres mateixos», diu. Tan fàcil. I tan difícil.

Text de reflexió amb motiu de l'evangeli de diumenge que ve, que he llegit al programa "Creure Avui", de m1tv. 

Foto: Mosaic a l'Església de la Multiplicació dels Pans i els Peixos (Tabgha, Israel)

El polític ninot

El polític actual exerceix bàsicament de parallamps de l'humos social. És un ninot impotent contra el qual la gent vomita les seves importències.

(...) ¿L'humor constant que presideix la nostra vida mediàtica (i, doncs, cultural) és inquietant pr al poder? ¿Obre les portes a la llibertat mental? ¿Posa de cap per avall le sveritats imperants? Em temo que no. L'humor de moda qüestiona només els poders febles: d'una banda, l'humor satiritza els polítics, que cada vegada són més irrellevants (membres d'una confraria menor); i de l'altra, satiritza els anomenats famosos, excrescències del circ mediàtic.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 189-196.

Aquest foc que t'acompanya

No delegis de delir
la follia que t'habita,
ens aprèn a manejar
aquest foc que t'acompanya
i opera a partir d'ell
i que et reti un avantatge
sabirós, suficient
per combatre l'estultícia
del xipòtol que ha jurat
de confondre't quan et trobi.
No mestallis allò que és
per complet immestellable:
la follia i la bojor.
Assetia't bé on seguis...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 109. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 65.

La Trinitat i nosaltres

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l'Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d'allò que és meu».

Jo 16,12-15

Segurament la Santíssima Trinitat deu ser una de les coses més complicades d’entendre i d’explicar i no seré jo ara, avui, qui s’hi embranqui. No demano pas que s’eludeixi, tot el contrari. És al centre del credo que resem cada diumenge d’ençà de la seva formulació, als primers segles del cristianisme, no sense polèmiques. Per celebrar-la, l’Evangeli proposat per aquest diumenge és un text una mica enigmàtic de Joan, que fa pensar una mica amb Plató i la filosofia grega quan parlen sobre les dificultats, potser fins i tot la impossibilitat, d’assolir la Veritat en tota la seva plenitud. Diu Jesús que la “veritat sencera” no la sabrem fins que l’Esperit (el Defensor, en diu) ens la reveli, que “tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu” i que “tot el que és del Pare és meu”. Jesús, doncs, fa referència a una retroalimentació en què la proximitat de cadascú amb el Déu encarnat (aquell Jesús mort i ressuscitat) nodreix l’Esperit, que alhora revela la veritat de Déu als homes i revela la veritat dels homes a Déu.

Sí, una mica complicat. Sobretot si, com passa a l’home contemporani, no estem massa avesats ni al llenguatge simbòlic ni als noms, signes o instruments que utilitza, en aquest cas, relatius a les “persones” de Déu i al propi Déu com a concepte. No som els únics. Els propis deixebles, que no eren pas teòlegs ni res que s’hi assemblés, sembla que també anaven una mica despistats. recordeu que en un altre racó de l’Evangeli, Jesús els ha d’advertir que “tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu" (Mt 25,40). A l’Evangeli d’avui continua: “tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu”.

La novetat de Jesús, si ho podem dir així, consisteix doncs en què el “cercle de relació” de Déu l’inclou a ell com l’entenem els cristians, com a presència de Déu a la nostra història, a la nostra vida, a la nostra realitat. I que la nostra relació en aquest cercle passa indefectiblement per aquesta presència. I que aquesta presència s’encarna en els “germans meus més petits”, és a dir, amb els que tenen fam, fred o són presos, que són els exemples que hi posa. Ei, compte. No diu tot allò que fem “a les bones persones” o a aquells “que s’ho mereixen”. No. Parla directament dels pobres i dels exclosos, dels que hem “empetitit”, s’ho mereixin o no. I ens adverteix que no pretenguem pas ser posseïdors de la veritat (o del món perfecte), que això és cosa de l’Esperit i que ja ens ho trobarem. 

Així, aquest “cercle” (o triangle) de Déu és una analogia de la nostra vida. Tot el que fem als “més petits” és, al capdavall, l’únic que a Déu interessa. No hi ha cap més camí.

Text de reflexió amb motiu de l'evangeli de diumenge que ve, que he llegit al programa "Creure Avui", de m1tv.

Foto: La Santíssima Trinitat, de Salvador Dalí. 1960. Città del Vaticano, Musei Vaticani, Collezione d'Arte Contemporanea.

Transparència?

L'exigència de transparència porta implícita una exigència de perfecció. I l'exigència de perfecció, sempre que s'ha intentat portar a terme, ha implicat forçaments inquietants. No podem oblidar que la perfecció la van buscar abans els inquisidors, el terror revolucionari francès, els camps d'extermini nazi, el gulag comunista, els clergues islamistes.

El problema de la perfecció és que l'ésser humà é simperfecte. Per això, a cada època, la perfecció tendeix a ser imposada per pebrots.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 188.

Trobar el mot articulat

Tu vius massa en el carrer
i t'atipes de foteses.
fes com jo que tinc pamat
el redol de la xiquina
i la vora de l'estany...
És així com la cornella
pot venir sense recel,
quan li plau o bé fretura
trobar el mot articulat
que sap que ha d'alliberar-la.
se l'emporta al seu racó,
però lluu i el veig encara.
Quan s'apaga, és que ha trobat
la sortida que s'esqueia.

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 104. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 62.
Il·lustració: Times Square.

L'estètica del nínxol

Aquest Divendres Sant vaig ser al cementiri de la meva ciutat; dels dos que hi ha en actiu, el més vell. No us penseu que ho sigui massa, de vell. Data de mitjan del segle XIX i va ser projectat per un arquitecte d’estil neoclàssic, en Miquel Garriga i Roca, famós perquè va fer la façana del Liceu, que té dos exemples més a la ciutat: un antic mercat el peix i la façana de l’Ajuntament. No hi entenc gaire, però atenent als estils d’altres cementiris que he visitat, és molt probable que els corrents higienistes, d’una banda, i la visió romàntica del fet de la mort, una variant més apassionada de la revalorització de l’individu que havia començat amb la il·lustració. Els panteons, sobretot, reforcen això últim. L’arquitectura, en canvi, és una constant invitació a l’ordre. Formes geomètriques per contenir els desbocaments de plor, d’elogis, de flors o d’escultures. Raó estructural per frenar, o conduir, les passions “del poble”, una bona metàfora de l’objectiu impossible del segle XIX espanyol, diríem.

Des de fa uns anys s’està executant un pla de millora (per fases pel seu altíssim cost) amb la intenció d’arranjar tot el conjunt, en alguns casos notablement degradat. Cal dir que, a banda de l’original, s’hi van afegir altres mòduls de dubtós gust arran de l’explosió demogràfica del segle XX. Aquest pla de millora, que es finança en la seva major part pels propietaris dels títols funeraris, inclou una readaptació dels nínxols que ha causat certa polèmica. S’han eliminat els suports exteriors per posar-hi flors (ara només se’n poden posar a l’espai entre el vidre, si n’hi ha, i la làpida) i s’ha limitat, potser prohibit, el marbre als ampits que servia per anar afegint els noms de qui s’hi anava enterrant. Efectivament, l’abigarrament de les parts no remodelades contrasta amb l’ordre linial i pulcre de les refetes.

La polèmica no ha estat molt important ni pública, però passejant pel cementiri noto que es motiu de comentaris de força gent, lògicament inclinada a criticar els canvis. M’imagino que Garriga, fent neoclacissisme en una ciutat encara barroca en el fons, es devia trobar amb situacions similars. Els arquitectes, que ja tenen fama de militar al despotisme il·lustrat, s’esforcen sovint sense massa èxit per convèncer l’opinió pública de les seves intervencions d’ordre abstracte. Titllen l’opinió pública de conservadora i en critiquen l’estètica desbocada, naïf i kitsch amb què adornen les seves cases, els seus nínxols o les seves creences. Aquests últims, però, amb les seves flors de plàstic, amb les seves fotos inquietants, amb les seves frases poc afortunades, am iconografies gastades, temen el risc de la despersonalitació, l’abisme de la desnarrativització, l’angoixa del desencantament modern.

No és pas una qüestió estrictament decorativa, doncs. L’estètica tampoc és un tema només intel·lectual, o de gustos, o de xerrameca de saló. Serveix, per exemple, per parlar de la mort, o dels nostres morts. I com que encarem la mort talment com la vida, esdevé el llenguatge de la nostra vida, aquesta cosa que exhaurim mentre intentem explicar-nos-la.

Article per a la revista Valors (abril 2016)

Maig indignat

Fa dècades que la cultura derivada del Maig del 68 abandera una dogmàtica interpretació dle carpe diem que consisteix a proclamar els beneficis d'abanderar l'autodomini personal i de deixar-se portar per tota mena d'experiències de plaer, siguin naturals o artificals. Per descomptat, aqusta cultura adula sempre els joves. Els afalaga. No solament ofereix tota mena de facilitats festives, als joves, sinó que els empeny a provar-les. Tant li fa que els joves perdin el futur. Tant li fa. De seguida començarà una nova forma d'adulació: aplaudir-los retòricament quan s'indignin.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 186.

Idees rebregades

Mai no apresis les idees:
que flueixin al seu grat...
Si s'aturen com les fulles
un moment al rabejol,
és que volen reposar-s'hi....
ja vindrà que tornaram,
rialleres, recobrades,
a surar corrent avall...
Sobretot, no les rebreguis,
car quan obrissis les mans
cada embosta fóra buida...
aquest fóra el puniment...
Quan ocultes elles dormen,
abalteix-te tu també.

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 100. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 60.

Regular la prostitució?

A finals de març va haver-hi un debat radiofònic amb quatre de les alcaldesses metropolitanes centrat, es veu, en la possible regulació de la prostitució a l’àrea de Barcelona. Com si els papers estiguessin canviats, les d’ideologia més pragmàtica advocaven contundentment (i utòpica) per no “legalitzar l’encobriment de la tracta de blanques”, i la d’ideologia més utòpica intentava convèncer-les de les bondats d’una política més progressiva i pragmàtica. També podríem fer la distinció entre arguments morals i arguments polítics. Que les coses no estiguin bé, que ens indignin, fins i tot, no treu que s’hagin de regular precisament per evitar mals majors, com es fa, a parer meu, en les legislacions sobre l’avortament. Sense fer escarafalls, la política hauria d’investigar les mesures són més eficaces per resoldre les conseqüències negatives dels problemes, molt abans d’anar a l’arrel, com demanen els moralistes i els radicals (paraula que prové d’arrel), camí que acostuma a ser sempre un desastre. Més exploració i menys xamanisme, com diria el politòleg Víctor Lapuente.

En tot cas, la regulació de la prostitució no és un debat senzill, fins i tot si obviéssim l’enorme negoci de l’explotació sexual a escala global. Fins i tot, si l’activitat fos “voluntària”. Que l’imperi del mercat no tingui límits i arribi fins a la intimitat a mi també em sembla despersonalitzador. Talment que la sexualitat sigui reduïda a una funció fisiològica ingovernable. Ara bé, en la cultura hiperestimulada en la que ens trobem, on el sexe és el principal reclam publicitari pertot, o l’únic llenguatge amorós dels nostres productes culturals, o un indicador de normalització de col·lectius socials (la gent gran, els que pateixen minusvalies, els tímids…), o on la pornografia viu l’edat d’or, sense que tot això sigui percebut com una nova submissió, sinó tot el contrari, no ens hauria d’estranyar l’enorme demanda en aquest mercat. Sobretot en qui, per manca d’habilitats o gràcia, o de sort, no pot emular l’activa i plaent vida sexual que se li posa als morros cada minut.

Jo només recomanaria una cosa, si s’obre el debat. Que, abans d’obrir la boca, preguntin a les germanes oblates de Barcelona, que porten anys dedicades a assistir a dones que fan de prostitutes, què en pensen. Que què caldria fer, en primera instància, per millorar-lis la vida. Em temo que, de cop, s’esquerdaran les utopies davant un realisme tan punyent. I tan alliberador, també.

Article per a la revista Foc Nou (maig 2016)

Votar Sánchez, fer campanya

Ja sé que la cosa menys creïble del món és que un militant d'un partit et demani que el votis, tot i que hi he dedicat molt de temps i esforços en la meva vida. I també és lloc comú abominar d'una segona campanya per a les eleccions generals després del fracàs per a la formació de govern fruit de les Corts sorgides del passat vint de desembre, campanya que s'esdevindrà per concórrer als comicis del proper 26 de maig, dos dies després de la revetlla de Sant Joan. 

Ja ho sé, però ara tinc ganes de fer exactament el contrari del que toca i dir que, en primer lloc, aquesta vegada s'ha de votar (o s'ha de tornar a votar) perquè Pedro Sánchez sigui president del Govern, o sigui el PSC, aquí. I que, en segon lloc, la campanya electoral gairebé trobo que és més necessària ara que la del semestre anterior.

Jo votaré Sánchez

Començaré per dir que no vaig votar Pedro Sánchez a la secretaria general del PSOE, que hi ha moltes coses que no m'agraden d'ell i de la direcció del partit socialista i que, en altres circumstàncies, un resultat com el que obtingué a les passades eleccions li haurien obligat a plegar. Però també he de dir que la remota posisbilitat de fer un govern alternatiu a l'actual, que prengui la iniciativa en la colla de temes pendents que no avancen, justifica de bon tros la seva estratègia d'intentar-ho. Tot i que a mi Ciutadans no m'agrada gens, i que en casos com la situació a Catalunya més aviat no s'aventuren mesures gaire cretaives, sóc des que pensa que partir d'un acord bàsic entre els socialistes i aquests últims era l'únic camí viable... si el tercer actor en joc i donava encara que fos un suport passiu. De fet, era l'únic possible. Un acord similar amb Podemos, segurament molt més difícil, no hauria pogut obtenir el de Ciutadans.

S'ha dit que el principal escull per aquest acord a tres bandes era la "situació catalana". Sobretot, per la negativa dels signants de l'acord a incloure un referèndum per a l'autodeterminació, com es veu que demanava el partit d'Iglesias, condició que hauria facilitat, potser, l'acord amb les forces nacionalistes. De retruc, esclar, la ruptura amb el partit de Rivera. Si ho mirem al revés, però, la situació és encara més preocupant. Com a conseqüència del "procés" independentista, el catalanisme polític (sobretot el nacionalista, però de fet, tot) ha perdut la capacitat d'influència. Tant des del punt de vista aritmètic (no compta), com des del punt de vista polític: pèrdua de transversalitat, pèrdua d'escons, pèrdua d'interès (almenys aparent) en la política espanyola (desconnexió). Hi ha qui vol ser reconegut "al món" i s'oblida que la resta d'Espanya també és d'aquest món. A més independentisme, doncs, menys catalanisme.

El 26 de maig votaré Pedro Sánchez amb més raons i ganes que el passat mes de desembre. S'ha mogut en el país del tancredisme. Ha cedit en un món en què tota cessió és vista en clau de covardia. S'ha acostat molt més que ningú al que jo vull (i crec que el país necessita): un canvi de prioritats i ritme. Ha fet un pacte amb un programa (un programa!) mentre d'altres ja es repartien els ministeris i els espies. Per raons alienes a ell, és cert, segurament -però- presentarà llistes un pèl millors que les que va presentar.

Jo vull campanya

Per tot això, que cal dir ben clar i ben alt, trobo que s'ha de fer la campanya. En aquests sis mesos haurem vist què són capaços de fer els partits per pactar, dialogar i governar. Haurem vist quines són les seves prioritats. Especialment les programàtiques. Crec que hi ha, doncs, més motius que abans per poder discutir, contrastar i elegir. S'ha de fer campanya, sí. S'ha de comprometre el conjunt de partits per un escenari de pactes que ja coneixem com pot ser. I s'ha de dir, crec també que ben clar i català, que els que s'han quedat amb els braços plegats tan sols criticant els que sí que han arribat a uns acords han comès el greu error de fer fracassar la política quan més se la necessita. Jo, almenys, tinc ganes de dir-ho.

Fotos: Marca,  Reuters, Unió Catalanista de Sabadell., Auto Studio car Audio.

Sacrificis humans

L'asfalt és el nou espai sagrat. És un dels espais d'Occident on s'oficien més sacrificis humans.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 164.

Tot conspira perquè ho sembli

No és festa... Tanmateix
tot conspira perquè ho sembli:
el silenci, la quietud,
per l'androna i la quintana;
el cant tènue i tenaç
de vestals per tots els temples;
els calaixos regirats
de les àvies conspícues;
els folls que han deixat sortir;
el sol que s'abranda a estones
sense dir la intenció...
Els marxants, les carnisseres
ja comencen a ballar.
Hom pot dir que ja és festa.

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 76. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 48.
Il·lustració: La boda camperola, de Pieter Brueghel el Vell (1567), Kunsthistorisches Museum (Viena)

Sense herència

Vam conèixer, fil per randa, per osmosi (més que per lectures), una religió que hem eliminat radicalment de les nostres vides, amb un menyspreu molt barat, amb una notable confusió intel·lectual.

Incapaços de distingir entre creença i cultura, hem deixat el país a les fosques, sense referents trdicionals. I, per tant, sense possibilitat de tensió dialèctica entre el que hem heretat i el que ara ens toca viure.

(...) El tall que va causar [la generació dels seixanta] entre modernitat i tradició sí que ha estat molt eficaç: és irreversible. Impedeix a molta gent de captar l'altre gran sentit que la primavera havia tingut: era el símbol de la llum que presideix l'existència humana després de la foscor hivernal.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 162, 166.
Foto: La Patilla.

El drac a devora l'espelunca

Una aroma mitigant
és el fruit de la contesa
que ha tingut lloc amb el drac,
a devora l'espelunca...
Durarà més de set anys,
quan hauran passat les llunes,
que la bèstia sortirà
a caçar donzells, donzelles,
pels vanars, pels antuixans
de les viles més properes,
i potser no trobarà
un valent que s'hi baralli,
a la vora del riu gros
o al damunt d'una era amb brulla...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 52. Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 36.
Il·lustració: Sant Jordi i el drac, escultura de Bernt Notke (1489) a la Catedral d'Estocolm.

El dilema del lector emprenyat

Va coincidir un article molt oportú dela Tina Vallès a Vilaweb a favor de reconèixer la complexitat del procés de producció editorial, amb tots els actors que el fan possible (aquí), amb el fet que llegia un llibre ple de faltes d'ortografia i, en general, necessitat d'una mirada crítica al conjunt de la redacció. El que diu aquest llibre m'interessa, de manera que no faré el que el cos em demana: deixar-lo de llegir i tornar-lo a la llibreria on el vaig comprar. No sé si és que m'he tornat més exigent, d'un temps ençà, però no és la primera vegada que em trobo un text sense polir i sense corregir i ho trobo un escàndol. En un altre cas, no el vaig poder acabar.

És probable, com diu la Tina, que la pràctica d'algun gran grup consisteixi en fer un copy/past del word que rep, imprimir-lo i vendre'l en forma de llibre sense que ningú se l'hagi ni tan sols mirat. Però aquest no és el cas. Aquest últim llibre (i els altres casos que cito) són productes d'editorials petites i independents les quals, precisament, l'únic amb què han de competir és amb la qualitat de les seves tries i del producte físic final. Ben diferent del que parlo, per cert, és el cas de Jordi Raventós, d'Adesiara, que va fer repetir una edició tan sols per una errata, com deia a La Vanguardia l'altre dia. L'absència total d'errates és una tasca pràcticament impossible, i no la demano. Però en el cas que ens ocupa és clarament una negligència.

Primer, havia pensat assenyalar amb llapis els errors i encabat enviar-los-hi en forma de resum o memoràndum. Però són tants i, alguns, de correccions estilístiques tan de fons, que vaig desistir per no entretenir-me. Representa que el llibre que llegia era "per plaer". De fet, jo no sóc pas un expert ni molt menys, de manera que probablement els errors siguin molts més dels que jo hi veig, pobret de mi. A més, el llibre és de curta tirada, em temo, i segurament baix en vendes, de manera que descarto que en facin una segona edició. Conec l'autor només de lluny, un home que no té com a activitat habitual escriure llibres, però em sembla el típic bon jan que tant li deu fer. El bona fe que creu, encara, que l'important és el què s'hi diu, no com s'hi diu. De manera que no necessitava pas un editor, sinó una fotocopiadora.

Així que ara em trobo en un dilema. O ho deixo córrer perquè tot plegat serà perdre el temps o m'armo de valor i escric a l'editor per dir-li tot això. O visc tranquil i m'ho guardo per mi o segueixo la causa que demanava la bona Tina Vallèsi em guanyo,potser, un enemic. Un de més, vull dir.

Desig de primavera

Si la primavera ha mort coma etapa natural, si la primavera no és més que una realitat comercial o una vivència cirtual, ¿què en queda de les idees, de les creences, de les pàtries? En queda un desig fortíssim (...).

D'aquí prové, també, la facilitat amb què fructifiquen, en la nostra societat desconcertada, els reclams d'autenticitat. La nostàlgia dels sabors de veritat, de les ideologies fortes, dels polítics sincers, de les pàtries originals, dels ritus nets, dels bunyols de l'àvia. (...) Com n'estaben, els barrocs, de dramàticament escindits entre veritat i mentida, entre autenticitat i teatralitat, entre somieig i realisme. Els barrocs eren, com ara nosaltres, amants de la fantasia, les màscares, el joc, les trampes, les perruques, les paròdies, l'humor, la vulgaritat, el populisme. Però, dominats com també nosaltres, per la llei del pèndol, també tendien, exasperats, a l'altre extrem: al pessimisme, a la mística, a la gravetat existencial, a l'extremisme ascètic, al complex radical de culpa, als judicis inquisitorials.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 159.

Poruc

Poruc és qui no ho prova
i es perd la millor part...
No tindrà la vigoria
per poder lluitar amb els déus...

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge, 48 (fragment). Ed. Empúries, Barcelona, 2014, p. 34.
Il·lustració: Les edats de la vida, Caspar David Friedrich (1834) Museu de Belles Arts de Leipzig.