Els cors de pedra

La humanitat del mal

:
Vinc de veure El hundimiento, film sobre la caiguda de Hitler -des de la perspectiva principalment de la seva secretària al búnker de Berlín- del que tothom me n'havia parlat tan bé. Llegiu-ne la crítica de Judith Vives. Si no l'heu vist, us la recomano, des de tots els punts de vista val la pena. Destaco les frases finals del film, amb la recuperació d'una breu entrevista amb la protagonista, abans que morís, comentant que anys més trad de servir Hitler va veure la placa d'una persona assassinada pel règim nazi la mateixa data que ella havia entrat a treballar amb el dictador "...aleshores vaig comprendre que malgrat la meva joventut jo ja hauria pogut saber coses".

:

L'altre aspecte que destacaria és, contra la tendència bé a l'abstracció idealista del Mal o bé a la seva negació (la primera representada en éssers que no semblen reals, la segona en el relativisme moral), el cinema és capaç de mostrar-lo amb rostres comuns, familiars, amb persones que funcionen una mica com nosaltres. Que no fan cara de dolents.

:

La cultura popular i les religions, fixeu-vos-hi, mantenen una relació personal amb els valors abstractes.

:

La perspectiva del film és interessant per inèdita. Costa molt narrar el drama del nazisme des de la banda de Hitler. I fer-ho en un país on encara aquestes coses són una mica tabú.

:

Emmaús

:

Caravaggio i Cinto Amat ens donen avui una interessantíssima reflexió conjunta sobre la Ressurecció. A mi m'agrada molt la versió -radicalment moderna- que donava el profeta Ezequiel als jueus entre quatre i cinc-cents anys abans de Crist: "trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn". (Ezequiel, 36, 26). Ni més ni menys.

:

Valen totes les opcions?

:

Imaginem-nos que un partit polític reivindiqués com a legítima -o com a mal menor- la violació contra les dones. Que trobés les seves raons en el conflicte sexual, per exemple, amb una plèiade de psiquiatres, historiadors i parapsicòlegs donant-los la raó. I que, tant els seus seguidors justifiquessin la pervivència actual del conflicte "perquè les dones, tal i com van vestides, provoquen", argument que alguns, bo i oposant-se a la consumació de violacions, trobessin correcte. És a dir, si obliguéssim les senyores a vestir-se recatadament, potser clouríem el conflicte. Tan estaven d'acord que un bon dia van decidir, els partidaris dels violadors i els comprensius amb el conflicte, segellar un acord per assolir la sobirania per poder decidir un dia, si convé, el recatament obligatori de les dones.

:

Mentretant, les dones, finalment, després de centenars de violacions, haurien sortit a protestar pel carrer. Les violacions, però, no cessen, hi ha un mínim entorn ciutadà que protegeix els seus autors, que no la Llei, i que obté fons públics gràcies a l'activitat institucional del partit. La majoria del parlament, per un sol vot (dels diputats pro-violadors) determina que tenen dret a decidir sobre el recatament. Per sort, aquest dret és compartit més enllà de l'àmbit d'actuació d'aquest parlament i s'atura aquesta bogeria. Per sort, també, les dones són escoltades i s'il·legalita el partit que pretén que defensen les violacions.

:

No tothom ho veu bé, especialment quan arriben les eleccions. "Totes les opcions són vàlides per presentar-se en unes eleccions", diuen alguns, amb una sospitosa beatitud. Les dones, finalment poden concórrer a votar (el dret fonamental) sense la pressió dels seus violadors i dels seus amics. I pensen que finalment voten amb llibertat. Un partit promogut pels amics dels violadors pretén burlar la llei però la Justícia fa valer la Llei. El president del país, temerós de perdre la majoria, acusa les dones de "fer política". No diu ni piu dels violadors, alguns dels quals encara són apresats quan preparaven les seves properes actuacions. Diu que totes les opcions s'han de poder presentar, pensin el que pensin. Tant si volen legalitzar la violació, depurar la raça o imposar el cinturó de castedat, suposo. Especialment, calcula, perquè potser així podrà obtenir un sol vot més que els altres i, és clar, poder decidir allà més enllà dels drets comuns. Si l'ajuden els violadors, la Llei pot arribar a ser seva... Què s'han cregut, les dones!.

:
Demà, de nou, a treballar
:
"Cada rincón espera su mirada
bajo la sombra insiste con urgencia
de pequeño suceso"

• Luis García Montero, Las flores del frío. Ed. Hiperión, Madrid, 1999 (3), p. 49